Aviat vacances, no? Quines ganes tenim alguns perquè s’acabi el juny, comenci el juliol, i amb aquest vinguin les tan desitjades vacances, aquest període de tranquil·litat (per a qui el  sabem viure -per exemple no anant a les platges on la gent s’esgarrapa per dos metres quadrats de terreny-); de silenci i de posada al lloc d’una intel·ligència emocional que s’ha anat degradant,;d’unes neurones que han anat desapareixent a marxes forçades fins a aproximar-nos a ser éssers d’encefalograma pla (que em disculpin els futbolistes pel plagi); d’unes forces que han anat minvant a base de bé.

Però ja està! La paràbola laboral ha arribat al seu punt màxim (l’atur no) i ara toca relax. Merescut, no? O no esteu cansats? Un servidor sí. Cansat dels polítics i de la cabra que els va parir (a alguns); cansat d’alguns individus que em fan d’Sputnik malèvol al lloc on treballo; cansat que m’esgarrapin per totes bandes demanant-me això i allò; cansat d’estar a la ciutat i veure com els bitllets de cinquanta euros volen més ràpid que un reactor dels pacífics Estats Units (disculpeu-me l’atreviment); cansat del soroll de cotxes i motos (sobretot d’aquelles que tenen un pet de cilindrada i et fumen l’orella a pastar fang quan passen pel teu costat); cansat dels cops de colze al tren i al bus; cansat de veure com la gent es mira el paquet i els pits de reüll com si anessin morts de gana (quina moda és aquesta!); cansat…

Prou! Que encara m’estresso més i es tracta de pensar que aviat escamparé la boira i estaré on ningú em pugui trobar a mi i a qui m’acompanyi. No treballem tant que ningú ens farà un monument. No ens pensem que ens farem rics treballant molt, no, sinó treballant , amb major o menor ànsia, allà on es couen els diners.

Desprogrameu-vos i penseu només en relaxar-vos; calmeu les vostres negativitats (vingudes de l’entorn), dediqueu el temps als vostres estimats, a qui heu pogut ignorar sense voler mentre estàveu capficats produint per a un país (Catalunya), governat per okupes que no es preocupen per nosaltres en primera instància. Ais! Prou! Ja tornem amb la política! Si és que tenir ordinador, premsa escrita, ràdio, televisió, etc. només et fa infeliç! I és que accedir a la informació no significa accedir al coneixement.

Off!

la cadena Cuatro continua la seva debacle pel que fa a la qualitat. Aquesta cadena, privada, socialista, que havia de ser superhipermegaprogre i superhipermegadiferent  respecte de les altres cadenes de televisió, està caient en el parany de l’audiència per l’audiència, en el parany de recollir, per tant,  les flatulències d’aquesta societat nostra, que no és gaire intel·lectual, almenys pel que fa als gustos televisius.

I no només es fixa en el que agrada, cínicament (culturalment parlant), a la gent, sinó que a més segueix alguns models de programa de Telecinco, la cadena de programes cèlebres (en tant que repugnants) com Está pasando, Operación Triunfo, El juego de tu vida, etc. Em refereixo al programa Granjero busca esposa.

Es tracta d’un xou, d’un galliner, en què un seguit de pagesos, de galls, més o menys afavorits físicament (dels més afavorits que han pogut trobar? -la imatge importa, encara que vingui del camp-), han de captivar l’atenció d’unes gallines, també, elles, més o menys afavorides (si bé és cert que van molt arreglades elles). Aquest programa està copiat de Mujeres y hombres y viceversa. Sí, sí, aquell del “simpàtic”, “sincer” i “cavallerós” Efrén i de la “ingènua” Soraya (la Poyeya no -que aquesta està a la Cuatro). Programa presentat per l’obrellaunes de Telecinco, la cínica i morbosa presentadora de El juego de tu vida. La novetat està en passar la brutícia humana del plató al camp.

Bé, Fama, Pekín, La batalla de los coros, Granjero busca esposa…Una debacle.

Suposo que aquesta recomanació la fan pensant en la sorpresa que ens pot causar veure que els preus s’han apujat a última hora. Però crec que és pitjor anar a comprar sense saber el menú que faràs, perquè només l’estrés que et provoca haver d’improvisar un menú mentre vas amb el carro i estàs envoltat de soroll, gent i garlandes per tot arreu, pot fer-te gastar més diners que si vas amb un menú (més o menys flexible) ja pensat abans amb la família (i en funció dels gustos personals i dels comensals).

Feu el que vulgueu, però jo, com l’any passat, ja tinc el menú dels tres primers dies pensat (24, 25 i 26). I creieu-me, l’any passat (2007) em vaig gastar menys diners que l’anterior (2006). Com l’experiència és un punt a favor, aquest any faré el mateix. Per tant, que tremoli el marisc!

ja fa temps que vivim immersos (en major o menor mesura i en funció d’una major o menor consciència) en un govern de Catalunya dividit per l’avarícia i unit per la moral de derrota.

Assistirem a un espectacle grotesc (un altre),el del Partit Socialista de Catalunya, votant “sí” a uns pressupostos que no contemplen el finançament de Catalunya, recollit a l’Estatut d’Autonomia.

Joan Puigcercós, molt renovador i diferent ell, ha practicat la genuflexió (com Carod) davant dels interessos dels espiadimonis del PSOE a Catalunya: el Partit Socialista “de Catalunya”. ERC és incapaç de trencar el tripartit, o el que és el mateix, és incapaç d’abandonar el (des)govern. I és més, Puigcercós ha demanat revisar el tristpartit, el Pacte d’Entesa (ja veus tu quin enteniment!).

Ara és hora de revisar el tristpartit? En uns moments en què ens juguem un cop més el prestigi governamental del nostre país, Catalunya?; en uns moments en què el que cal és que s’apliqui una llei espanyola que s’ha de defensar i que els mateixos espanyols (els de casa i els de fora) han recorregut als tribunals?; en uns moments en què demanem els diners que ens pertoquen per llei estatutària?; en uns moments de crisi en què el calen són més diners i no almoines?; en aquests moments hem hagut de baixar-nos els pantalons? No m’estranya que cada cop sigui més la gent amb consciència que no vota.

ERC no té perdó català, però tampoc el PSC, si bé és cert, que aquest segon no el necessita si tenim en compte que són una colla de cínics amb una moral de derrota que ja fa tres-cents anys que dura arreu del país (basada en no cridar a l’amo, que si no, es pot enfadar i no donar-nos un plat de llenties fred). Si votem “no” als pressupostos, derrocarem el govern de Zapatero i vindrà el PP (el llop del conte), diu el Sr. Iceta, Portaveu del PSC.

Amb aquesta argumentació del Sr. Iceta dedueixo dues coses: que el PSC és incapaç de veure més enllà d’una legislatura i que el Sr. Zapatero és més important que Catalunya (si almenys el President del país veí afavorís Catalunya…, però no). Ja sabem ara de què serveixen els 25 diputats de la por: per a res, per a donar ales a les mentides d’un President espanyol incapaç de ser honrat i just amb el poble que li ha donat el poder.

I no us preocupeu tampoc pel que passarà després d’aquest xec en blanc als pressupostos i de la retallada nacional de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per part del Tribunal (franquista) Constitucional. El PSC i UDC diran que no es poden demanar barbàries, això és, que s’ha de continuar llepant els peus a una Constitució que ens dóna patades al cul; CDC es farà la valenta davant dels mitjans de comunicació, i de la militància més servil i crèdula, però es preocuparà més de desgastar el govern i aconseguir el poder, que d’apostar per una Catalunya de ple dret, que vagi pel camí del sobiranisme, de la independència, de la maduresa d’edat; ICV-EUiA (i altres lletres de l’alfabet) farà gala de relativisme teòric però també de dogmatisme governamental (a continuar mamant de la mamella de la vaca); el PP i C’s, ja sabem.

Bé, continuarem cultivant úlceres.
Fins la propera.

celebrarem el 30è aniversari de la Constitució (consti-imposició) espanyola? Jo no. Per què? Quatre motius, va.

1r motiu: si Catalunya es declara independent (cosa que veig difícil a causa del botiflerisme que hi ha al Parlament de Catalunya), aquesta comunitat històrica no trigaria molt en veure’s envaïda per l’exèrcit espanyol, l’única “institució” amb “dret” a la violència en aquest Estat “nostre”;

2n motiu: defensa la unitat d’Espanya, quan els mateixos castellans saben que aquesta unitat no ha existit, no existeix i no existirà mai, per molt que s’entestin en fer-nos-ho creure. I és que la història, com la natura, és molt tossuda. Mentre existeixin pobles que tenen història, cultura i llengua diferents i que caracteritzin aquests tres elements com al pilar en el qual es basa un poble, una nació, la unitat d’Espanya continuarà sent un desig més que una realitat. A hores d’ara els espanyols tenen tres “problemes” que afecten el volgut unitarisme, el desitjat anihilament extranacional, del seu país: 1) Galiza; 2) Euskal Herria; i 3) Països Catalans.

3r motiu: es mostra a favor de la monarquia. Sóc republicà en tant que antimonàrquic (en contra de la institució, que no en contra de les persones -en tant que persones més o menys aprofitades- que ocupen el càrrec). No considero democràtic el Pacto del Movimiento Nacional que van signar el General Franco i el Rei Joan Carles I.

Algú ens vol fer creure que Espanya és un estat basat en una figura humana que representa un tipus de monarquia parlamentària. Si és parlamentària, qui ha “parlat”, qui ha discutit, qui ha buscat el consens, qui l’ha votat per tal que ocupi el càrrec d’aturat de luxe que ocupa? Algun jurista em pot contradir aquesta contradicció política?

4t motiu: assegura que totes les llengües “espanyoles” mereixen el mateix respecte i, per tant, la mateixa protecció. Què entén el Govern espanyol per protecció? Destinar més diners a l’Instituto Cervantes que a l’Institut Ramon Llull? No estic en desacord en què la institució encarregada de projectar la cultura castellana rebi generoses subvencions per part de l’Estat. El que no m’agrada és que ens prenguin el pèl i es dediquin a finançar més una institució que una altra pel simple fet que una vagi a favor de projectar internacionalment el castellà.

La Constitució, per tant, és una fal·làcia, producte d’unes presses de la transició democràtica, basades en les ganes de satisfer els destijos moderats de tots els nacionalismes d’Espanya, per tal d’oblidar, d’una vegada per totes, la idea que l’absolutisme no convé a la societat espanyola. Doncs bé, sembla que la Constitució no ha servit per tallar les ales a l’únic nacionalisme que es creu amb el dret d’oblidar el pacte i demanar desitjos màxims: el nacionalisme espanyol.

I prou. Podeu continuar vosaltres veient el que té de negatiu “això” (segons la vostra perspectiva sociopolítica) que se celebrarà el proper dissabte dia 6 de desembre.