El malson dels incendis a Galícia (Galiza) d’enguany sembla que s’ha acabat. Donem les gràcies a totes aquelles persones qui més o menys desinteressadament han col·laborat en l’extinció d’aquests.

Però resulta que un altre incendi encara està actiu i part de la població lluita per extingir-lo. Aquest incendi és la llengua gallega (a lengua galega). Un incendi que crema la consciència de molts cervells i que per això mereix ser extingit. Per sort no tinc aquesta consciència i prefereixo parlar de manantial. Una font per on brolla aigua de vida i que millor que no s’assequi.

Sempre s’ha dit que el sistema educatiu és una de les principals eines per normalitzar una llengua. El sistema educatiu gallec, però, no gaudeix d’una legalitat prescriptiva que garanteixi que el professorat usi el gallec com a llengua vehicular. Aquest fet debilita el procés de normalització de la llengua gallega. Si no disposa de la legalitat prescriptiva necessària no és per falta de competència pràctica sinó per pur desinterès de l’administració i de la inspecció (amb Fraga és el que ocorria, a veure si canvien les coses amb l’administració nacionalsocialista gallega -compte amb la morfologia-, això és, la del BNG i la del PSG).

És corrent que en el tracte quotidià alumnat i professorat emprin el gallec però a l’aula no usin la mateixa llengua. Així es dóna un model de pràctica lingüística que afavoreix la substitució i enforteix el castellà en detriment del gallec. En aquests moments, la pràctica unilingüe en l’ensenyament obligatori no ha superat el tant per cent aconseguit en els últims anys del franquisme i primers del postfranquisme, però… Hi ha una mena de paràlisi molt negativa que deixa la normalització d’usos del gallec en mans únicament dels grups més conscienciats, dels grups que no volen que la font s’assequi.

No hi ha entre els docents un debat sobre aquesta temàtica. És un tema polític que s’entén que no mereix ni discussió pedagògica, ni ideològica, ni molts menys social. Les universitats són obertament bel·ligerants contra el país i molt professorat forani va a Galícia i, el que és pitjor, actuant com en terra conquerida. Per accedir a un lloc de treball en una universitat gallega no existeix cap exigència del domini del gallec.

El drama és que aquesta pèrdua de tensió ideològica (de combativitat, fins i tot, per part dels més conscienciats) que tenia una conducta més coherent des del punt de vista d’exercir qualsevol professió usant el gallec, s’està donant en un context social en què pràcticament el setanta per cent de la població acceptaria de bon grat un procés normalitzador amb una mica de mà esquerra i de pedagogia. La major part de les enquestes que es realitzen sobre la consciència lingüística són sorprenents perquè l’alt grau d’acceptació del gallec era utilitzat per la Xunta fraguista per dir que tot va bé i perquè són majoria els qui diuen que només parlen gallec o que parlen més gallec que castellà. Les coses continuen igual ara. Si el que deia el Govern de Fraga fos cert hi hauria un conflicte lingüístic no només a les escoles sinó també a molts altres llocs, com ara el comerç o l’administració. I això no és així. I és que la gent parteix d’una adhesió sentimental molt forta i fa una distorsió claríssima entre el desig i la pràctica real i té una falta molt gran de consciència dels mecanismes de funcionament social. La necessitat de saber gallec i d’usar-lo no se sent des d’un punt de vista objectiu.

Segons les enquestes i segons tot el que acabem de dir concloem el següent: que la motivació i la consciència lingüístiques de la societat gallega són acceptables fins a cert punt. Per tant, si la motivació és bona és ben probable que l’actitud lingüística també sigui l’adequada, en el sentit que hi pot haver voluntat d’aprendre una llengua. Una actitud positiva per part de la societat, i de l’educativa en particular, fomenta una bona acollida de l’aprenentatge lingüístic. És de vital importància l’escolarització en gallec dels estudiants d’aquell país, en tant en quant, un bilingüisme que es pretén fomentar com a subtractiu per certes capes de la societat gallega i de l’anterior Xunta popular (i demagògica) s’ha de veure com a tot el contrari, com a additiu, i corresponent al tarannà de l’ètnia gallega: una societat puixant, de cara a Europa i avançant en temes socials i culturals de qualsevol tipus.

Si Rosalía de Castro estigués viva, es tornaria a preguntar: “Onde van eses homes?”

Adéus.

In this place you’ll can explain all what you want about your feelings,

your emotions, your day-by-day.

Be yourself and be free to live you.

George W. Bush, en uns dies no consecutius i tristos per a la intel·ligència de la humanitat, va dir:

- “Si no fem la guerra, correm el risc de fracassar”

- “No és pas la contaminació la que amenaça el medi ambient, sinó la impuresa de l’aire i l’aigua”

Aquests dos enunciats del President dels Estats Units d’Amèrica infereixen al lector un estat de confusió. Quan un enunciat ens sembla estrany és perquè, normalment, no veiem clara la seva relació amb la realitat. Nosaltres posseïm una informació del món que no correspon amb el que aquests dos enunciats afirmen sobre el que és la realitat mateixa de les coses. Es tracta d’una argumentació, la d’aquestes frases, de tipus filosòfic, en el sentit que és una demostració d’opinions o de coneixements, dirigits ad humanitatem, amb raons vàlides per a tota la humanitat. El President mira de fer valer les seves tesis fent afirmacions com aquestes, que responen a la conducta humana davant dels fets i de les coses.

Una conducta humana, la d’aquest personatge, reflectida pel llenguatge emprat. Si entenem el fet de la parla com una part de l’acció de la conducta, llavors parlar equival a fer. Això ens porta al nucli de la teoria dels actes de parla. Recordem, a tall d’informació, que aquesta teoria va ser desenvolupada a partir de la segona meitat del segle XX, sobretot, pel filòsof John L. Austin i continuada i completada pel seu homòleg intel·lectual John R. Searle. Tot i que aquesta teoria ha patit unes quantes crítiques que no es poden obviar, en relació, de manera especial, a la seva insuficient i endeble base empírica, la veritat és que de ben segur és la teoria que més estudis ha promogut en el camp de la pragmàtica del discurs i una de les que ha aportat una sèrie de conceptes que avui dia formen part del vocabulari tècnic de la disciplina.

John L. Austin va partir de la consideració que, mentre una sèrie d’enunciats es podien sotmetre a uns valors de veritat, és a dir, podien ser declarats com a vertaders o falsos quan s’examinaven, d’altres s’escapaven d’aquesta possibilitat. Així, un enunciat com “Si no fem la guerra, correm el risc de fracassar” pot ser declarat com a cert o fals segons un determinat estat de coses de la realitat.

L’originalitat i el valor de la reflexió d’Austin provenen, per començar, del contrast que s’estableix entre aquests enunciats i aquells que no podien ser verificats en els mateixos termes i que anomena actes realitzatius. Es tracta d’enunciats que duen a terme, en dir-los, una determinada acció, que, com a tal, no pot ser declarada ni certa ni falsa. Per tant, les asseveracions de Bush tenen la “sort”, segons aquestes reflexions d’Austin, de no ser considerades a priori com a falses, però tampoc com a certes. Serà el coneixement empíric que tenim sobre la realitat el factor que tindrà l’última paraula sobre aquestes enunciacions fetes pel polític en qüestió o per qualsevol altra persona.

Quan afirmem que un enunciat fa referència a la realitat i a l’estat de les coses ho afirmem segons un context. El context ens ve donat pels díctics que conté l’estructura enunciativa d’una oració. Dixi és un terme que procedeix del mot grec deixis, que significa “acte de mostrar”. Un element díctic o una expressió díctica mostra, assenyala o identifica factors que són presents en el context de l’acte de l’enunciació, sobretot les persones, el temps i el lloc. Aquest trident representa la classificació de les tres subclasses principals del fenomen: la dixi de persona, la d’espai i la de temps. El fenomen díctic fa referència a aquells elements de l’estructura gramatical d’una frase que vinculen el fet de la parla, el llenguatge, amb el context de l’enunciació, el que diu Bush respecte de la societat de què forma part. Però tenim dos tipus de dixi més: la dixi social i la dixi textual. La primera és el reflex en el sistema lingüístic de les relacions que s’estableixen entre els interlocutors pel que fa al seu estatus, és a dir, a la seva posició social. La segona és la que es realitza a través d’elements verbals que fan referència a altres elements del mateix text.

Lluny d’analitzar dícticament les dues oracions bushianes (aquesta feina us la deixo a vosaltres), em limitaré a reflectir una frase pertanyent a la saviesa popular: “el porc mai nota la seva pròpia pudor”. És a dir, que aquell qui embruta no és capaç de ser més intel·ligent, perquè qui embruta és perquè no ho és. Ens fa gràcia, fins a cert punt, però, la ironia, el cinisme i la cara dura que es pot arribar a tenir (exhibir, en el cas de Bush).

Pau i aire net.

El llibre del Siràcida, en un dels seus versets, ens anuncia categòricament el següent: “No hi ha riquesa millor que la salut del cos”. I més endavant precisa: “Ni benestar que valgui tant com l’alegria del cor” (30, 16).

Amb la precisió de la segona frase s’estableix una reivindicació. La salut i la recerca d’un cos esvelt i digne de veure (segons els ulls regits pel cànon actual de bellesa) és avui dia un binomi existencial. És, ras i curt, com un culte, amb els seus corresponents sacrificis i devocions.

Avui dia, la “cultura” de la imatge ofega la societat amb tot un seguit de reguitzells connotatius que pertorben, en major o menor grau, la tranquil·litat quotidiana d’una persona. La malaltia pandèmica de la respiració existencial assistida (l’omnipotent tecnologia ens n’ofereix les pautes) és a hores d’ara (i auguro que durant infinites hores més) un fet. El cos és excessivament el centre d’atenció (i de veneració, per dir-ho a l’estil del llibre del Siràcida) de la vida de molts cociutadans nostres.

Salut és un terme que prové del mot llatí salus i significa al mateix temps “salut” i “salvació”. En altres èpoques aquesta paraula s’utilitzava per indicar bàsicament la salut de l’ànima (indicació espiritual). Avui dia, al compàs de la pèrdua d’espiritualitat, el mot ha quedat gairebé restringit al significat de sanitat física, la qual, com un culte, és freqüentment invocada com si aquesta fos la salvació.

Tot culte té temples (més o menys preciosos). La salut, també. Però abans deixeu-me fer un incís. Sempre s’ha dit que fer esport ajuda l’organisme a funcionar millor. I realment és així, però, com no, en la justa mesura. Més amunt deia: “la salut i la recerca d’un cos esvelt i digne de veure és avui dia un binomi existencial”. Aquest binomi s’equipara al de “salut i esport”. Què vull dir? Que sota les tesis de la ja ben coneguda dictadura fonamentalista, l’esport representa la manera de tenir un “cos esvelt i digne de veure”. No importa l’esport en si, sinó les conseqüències físiques d’aquest. S’ha girat la truita i s’ha distorsionat tot plegat. Per tant, dir que fer esport és guanyar salut és una obvietat que no té més mèrit més enllà de fer quedar bé la persona no profunda, interessada en sentir-se digna per ser vista amb bons ulls. Fet aquest incís, tornem als temples de la salut.

Quins són avui dia els temples de la salut, és a dir, els llocs on les persones ansioses de ser ben vistes pretenen “salvar-se”? N’enumerem uns quants: centres mèdics, gimnasos, gabinets més o menys clandestins… I com tot temple (a banda de les seves vestidures sagrades -de marca “INRI” o no-), ens ofereix la garantia de fer-nos recuperar un “bé inalienable” en cas que l’haguem perdut. Cal dir alguna cosa més sobre el que es cou (o es roba) en aquests llocs? Un pot dir: “no totes les persones són iguals”. Veritat. I un altre pot dir: “Sí, però els uns són més iguals que els altres”. I fins i tot algú que no esperàvem pot afirmar: “No tots formem part del gremi, n’hi ha que anem als gimnasos per desfogar-nos una mica”. Sigui com sigui, totes les opcions de comentari reflecteixen el nostre imaginari col·lectiu, la nostra consciència col·lectiva, la nostra “cultura”. Cal buscar responsables (culpables, per dir-ho més teològicament)? Potser sí, potser no. El que sí està clar és que els mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio, televisió, etc.) s’encarreguen de no fer-nos oblidar una amargor de la qual, els uns més que els altres, volem defugir. I ara un periodista dirà: “tot ho paguem els mitjans de comunicació!”. I amb raó pronunciarà aquesta frase. Amb la mateixa raó que aquelles persones que han parlat abans. Les recordeu? Sí: “no totes les persones són iguals”, “sí, però els uns són més iguals que els altres”, “no tots formem part del gremi, n’hi ha que anem als gimnasos per desfogar-nos una mica”.

L’esport i les persones. La salut i les persones. El cos esvelt i les persones. Tant de bo algun dia la societat tingui el cor més alegre per tenir més benestar, i no tinguem tant de malestar per voler tenir un cos bonic (als ulls del cànon actual). Cuidar-se la salut no ha de comportar un perjudici de la mateixa.

Hola,

inauguro avui aquest bloc amb la intenció d’anar penjant aquí tot un seguit de missatges de temes d’allò més diversos i que faran referència a aspectes de la vida més o menys quotidians.

Us invito ben cordialment a la participació i a l’intercanvi d’idees. En qualsevol moment em podeu enviar un missatge per proposar-me temes de conversa o altres aspectes que vosaltres cregueu importants i que s’haurien de tenir en compte en aquest fòrum públic.

Ben aviat aquest espai virtual s’anirà alimentant de les paraules de tots nosaltres. És una esperança i una ordre!!

Fins aviat.