George W. Bush, en uns dies no consecutius i tristos per a la intel·ligència de la humanitat, va dir:

- “Si no fem la guerra, correm el risc de fracassar”

- “No és pas la contaminació la que amenaça el medi ambient, sinó la impuresa de l’aire i l’aigua”

Aquests dos enunciats del President dels Estats Units d’Amèrica infereixen al lector un estat de confusió. Quan un enunciat ens sembla estrany és perquè, normalment, no veiem clara la seva relació amb la realitat. Nosaltres posseïm una informació del món que no correspon amb el que aquests dos enunciats afirmen sobre el que és la realitat mateixa de les coses. Es tracta d’una argumentació, la d’aquestes frases, de tipus filosòfic, en el sentit que és una demostració d’opinions o de coneixements, dirigits ad humanitatem, amb raons vàlides per a tota la humanitat. El President mira de fer valer les seves tesis fent afirmacions com aquestes, que responen a la conducta humana davant dels fets i de les coses.

Una conducta humana, la d’aquest personatge, reflectida pel llenguatge emprat. Si entenem el fet de la parla com una part de l’acció de la conducta, llavors parlar equival a fer. Això ens porta al nucli de la teoria dels actes de parla. Recordem, a tall d’informació, que aquesta teoria va ser desenvolupada a partir de la segona meitat del segle XX, sobretot, pel filòsof John L. Austin i continuada i completada pel seu homòleg intel·lectual John R. Searle. Tot i que aquesta teoria ha patit unes quantes crítiques que no es poden obviar, en relació, de manera especial, a la seva insuficient i endeble base empírica, la veritat és que de ben segur és la teoria que més estudis ha promogut en el camp de la pragmàtica del discurs i una de les que ha aportat una sèrie de conceptes que avui dia formen part del vocabulari tècnic de la disciplina.

John L. Austin va partir de la consideració que, mentre una sèrie d’enunciats es podien sotmetre a uns valors de veritat, és a dir, podien ser declarats com a vertaders o falsos quan s’examinaven, d’altres s’escapaven d’aquesta possibilitat. Així, un enunciat com “Si no fem la guerra, correm el risc de fracassar” pot ser declarat com a cert o fals segons un determinat estat de coses de la realitat.

L’originalitat i el valor de la reflexió d’Austin provenen, per començar, del contrast que s’estableix entre aquests enunciats i aquells que no podien ser verificats en els mateixos termes i que anomena actes realitzatius. Es tracta d’enunciats que duen a terme, en dir-los, una determinada acció, que, com a tal, no pot ser declarada ni certa ni falsa. Per tant, les asseveracions de Bush tenen la “sort”, segons aquestes reflexions d’Austin, de no ser considerades a priori com a falses, però tampoc com a certes. Serà el coneixement empíric que tenim sobre la realitat el factor que tindrà l’última paraula sobre aquestes enunciacions fetes pel polític en qüestió o per qualsevol altra persona.

Quan afirmem que un enunciat fa referència a la realitat i a l’estat de les coses ho afirmem segons un context. El context ens ve donat pels díctics que conté l’estructura enunciativa d’una oració. Dixi és un terme que procedeix del mot grec deixis, que significa “acte de mostrar”. Un element díctic o una expressió díctica mostra, assenyala o identifica factors que són presents en el context de l’acte de l’enunciació, sobretot les persones, el temps i el lloc. Aquest trident representa la classificació de les tres subclasses principals del fenomen: la dixi de persona, la d’espai i la de temps. El fenomen díctic fa referència a aquells elements de l’estructura gramatical d’una frase que vinculen el fet de la parla, el llenguatge, amb el context de l’enunciació, el que diu Bush respecte de la societat de què forma part. Però tenim dos tipus de dixi més: la dixi social i la dixi textual. La primera és el reflex en el sistema lingüístic de les relacions que s’estableixen entre els interlocutors pel que fa al seu estatus, és a dir, a la seva posició social. La segona és la que es realitza a través d’elements verbals que fan referència a altres elements del mateix text.

Lluny d’analitzar dícticament les dues oracions bushianes (aquesta feina us la deixo a vosaltres), em limitaré a reflectir una frase pertanyent a la saviesa popular: “el porc mai nota la seva pròpia pudor”. És a dir, que aquell qui embruta no és capaç de ser més intel·ligent, perquè qui embruta és perquè no ho és. Ens fa gràcia, fins a cert punt, però, la ironia, el cinisme i la cara dura que es pot arribar a tenir (exhibir, en el cas de Bush).

Pau i aire net.