El malson dels incendis a Galícia (Galiza) d’enguany sembla que s’ha acabat. Donem les gràcies a totes aquelles persones qui més o menys desinteressadament han col·laborat en l’extinció d’aquests.

Però resulta que un altre incendi encara està actiu i part de la població lluita per extingir-lo. Aquest incendi és la llengua gallega (a lengua galega). Un incendi que crema la consciència de molts cervells i que per això mereix ser extingit. Per sort no tinc aquesta consciència i prefereixo parlar de manantial. Una font per on brolla aigua de vida i que millor que no s’assequi.

Sempre s’ha dit que el sistema educatiu és una de les principals eines per normalitzar una llengua. El sistema educatiu gallec, però, no gaudeix d’una legalitat prescriptiva que garanteixi que el professorat usi el gallec com a llengua vehicular. Aquest fet debilita el procés de normalització de la llengua gallega. Si no disposa de la legalitat prescriptiva necessària no és per falta de competència pràctica sinó per pur desinterès de l’administració i de la inspecció (amb Fraga és el que ocorria, a veure si canvien les coses amb l’administració nacionalsocialista gallega -compte amb la morfologia-, això és, la del BNG i la del PSG).

És corrent que en el tracte quotidià alumnat i professorat emprin el gallec però a l’aula no usin la mateixa llengua. Així es dóna un model de pràctica lingüística que afavoreix la substitució i enforteix el castellà en detriment del gallec. En aquests moments, la pràctica unilingüe en l’ensenyament obligatori no ha superat el tant per cent aconseguit en els últims anys del franquisme i primers del postfranquisme, però… Hi ha una mena de paràlisi molt negativa que deixa la normalització d’usos del gallec en mans únicament dels grups més conscienciats, dels grups que no volen que la font s’assequi.

No hi ha entre els docents un debat sobre aquesta temàtica. És un tema polític que s’entén que no mereix ni discussió pedagògica, ni ideològica, ni molts menys social. Les universitats són obertament bel·ligerants contra el país i molt professorat forani va a Galícia i, el que és pitjor, actuant com en terra conquerida. Per accedir a un lloc de treball en una universitat gallega no existeix cap exigència del domini del gallec.

El drama és que aquesta pèrdua de tensió ideològica (de combativitat, fins i tot, per part dels més conscienciats) que tenia una conducta més coherent des del punt de vista d’exercir qualsevol professió usant el gallec, s’està donant en un context social en què pràcticament el setanta per cent de la població acceptaria de bon grat un procés normalitzador amb una mica de mà esquerra i de pedagogia. La major part de les enquestes que es realitzen sobre la consciència lingüística són sorprenents perquè l’alt grau d’acceptació del gallec era utilitzat per la Xunta fraguista per dir que tot va bé i perquè són majoria els qui diuen que només parlen gallec o que parlen més gallec que castellà. Les coses continuen igual ara. Si el que deia el Govern de Fraga fos cert hi hauria un conflicte lingüístic no només a les escoles sinó també a molts altres llocs, com ara el comerç o l’administració. I això no és així. I és que la gent parteix d’una adhesió sentimental molt forta i fa una distorsió claríssima entre el desig i la pràctica real i té una falta molt gran de consciència dels mecanismes de funcionament social. La necessitat de saber gallec i d’usar-lo no se sent des d’un punt de vista objectiu.

Segons les enquestes i segons tot el que acabem de dir concloem el següent: que la motivació i la consciència lingüístiques de la societat gallega són acceptables fins a cert punt. Per tant, si la motivació és bona és ben probable que l’actitud lingüística també sigui l’adequada, en el sentit que hi pot haver voluntat d’aprendre una llengua. Una actitud positiva per part de la societat, i de l’educativa en particular, fomenta una bona acollida de l’aprenentatge lingüístic. És de vital importància l’escolarització en gallec dels estudiants d’aquell país, en tant en quant, un bilingüisme que es pretén fomentar com a subtractiu per certes capes de la societat gallega i de l’anterior Xunta popular (i demagògica) s’ha de veure com a tot el contrari, com a additiu, i corresponent al tarannà de l’ètnia gallega: una societat puixant, de cara a Europa i avançant en temes socials i culturals de qualsevol tipus.

Si Rosalía de Castro estigués viva, es tornaria a preguntar: “Onde van eses homes?”

Adéus.