Amb “Extinció d’incendis i de llengües” vam fer el proppassat mes d’agost un petit repàs (des d’un punt de vista sociopolític) de la situació lingüística educativa a Galícia. Ens disposem ara a fer el mateix amb Catalunya, però més extensament.

“Llengua i educació a Catalunya” pretén abordar la situació lingüística en el sistema educatiu català, més concretament, l’educació bilingüe al nostre país. Dividirem la redacció en dos capítols: “Llengua i educació a Catalunya (I)” i “Llengua i educació a Catalunya” (II). Aquesta divisió es realitzarà en funció de l’extensió de cada capítol i de la subtemàtica tractada. Així doncs:

• Llengua i educació a Catalunya

        - Llengua i educació a Catalunya (I). Llengua familiar

        - Llengua i educació a Catalunya (II). Segona llengua

LLENGUA I EDUCACIÓ A CATALUNYA (I). LLENGUA FAMILIAR

El model lingüístic escolar que tenim actualment a Catalunya és un dels pocs acords certament nacionals que s’han arribat a produir al nostre país des de la caiguda de la malaurada dictadura franquista. Aquest model s’anomena “de conjunció en català” perquè, d’una banda, educa l’alumnat de manera conjunta, tot evitant-ne la separació en funció de la llengua familiar i, d’una altra, perquè utilitza la llengua catalana com a principal llengua vehicular. Aquest model ha demostrat una clara solidesa convertint-se en un referent d’abast internacional a l’hora de planificar models lingüístics integradors en contextos de pluralitat lingüística.

L’objectiu prioritari del sistema educatiu a casa nostra és que un cop s’hagin acabat els estudis d’ensenyament obligatori s’hauria de dominar l’ús de les llengües catalana (la pròpia del país) i castellana (cooficial estatal). La proposta de realització d’un treball intensiu d’aprenentatge d’aquestes llengües s’ha de garantir en tots els centres defugint de propostes de concentració en centres aliens.

Els estudiants de llengua familiar catalana que s’incorporen en la vida dels centres educatius catalans no tenen cap dificultat a l’hora d’aprendre en el sistema educatiu català. El que s’ha de fer per part dels centres és dissenyar, d’acord amb les prerrogatives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (que fluctuen segons els diferents governs de torn) una estructura educativa que garanteixi l’assoliment d’uns bons coneixements lingüístics i culturals del català. I tot això amb una incentivació de cara a aquest alumnat d’una manera constant, persistent i engrescadora.

Pel que fa als immigrants, tant espanyols, com alemanys, anglesos, francesos o russos (entre d’altres), l’aprenentatge inicial de les llengües ha de fer-se de forma intensiva durant un màxim d’hores. Si es té en compte que aquests alumnes necessiten més atenció pel fet de no haver tingut l’ocasió d’estar escolaritzats o bé per la seva necessitat de dominar ràpidament les llengües per continuar aprenent, aquest fet no s’aconsegueix amb un reforç escolar de diverses hores a la setmana. El treball intensiu (sobre les vint hores setmanals durant un curs estaria prou bé) els proporciona un nivell força adient per poder-se comunicar amb normalitat. Sense comptar amb un treball intensiu de llengua, la seva incorporació immediata a les classes no garanteix que aquest aprenentatge sigui efectiu.

El treball d’ensenyament a aquest tipus d’alumnat de la llengua i la cultura catalanes ha de fer-se per professorat del propi centre, amb un determinat perfil que hauria d’estar caracteritzat per tenir una certa sensibilitat davant d’aquest col·lectiu d’alumnes, més que no pas (tant) una certa especialització tècnica. La resposta educativa, com passa en alguns casos, no pot ser relegada a un servei extern al centre, perquè les hores que ofereixen aquests serveis no són suficients i, freqüentment, el fet que un professional aliè al centre es responsabilitzi de part de la docència d’aquests alumnes pot comportar problemes de coordinació amb el professorat del propi centre i es pot córrer el risc que el propi centre no s’impliqui tot el necessari en la tasca d’ensenyament de la llengua catalana als immigrants espanyols, i del català i castellà a la resta d’immigrants provinents de fora de Catalunya i de l’Estat espanyol.

No hi ha possibilitat d’aprendre una llengua si no se’n fa ús o, en altres paraules, si no es fan coses amb aquesta. I amb la llengua es fan coses amb els altres i, doncs, allò que és determinant per a l’aprenentatge de la llengua no són només els aspectes més tècnics, també importants, sinó el desig de fer coses amb els qui parlen la llengua objecte d’aprenentatge. Si l’alumnat estranger no té prou voluntat per fer el pas d’aprendre la nova llengua i cultura se l’ha d’incentivar d’alguna manera perquè el faci. Un treball de tutoria, per exemple, és fonamental i imprescindible per assegurar, entre d’altres, una correcta adaptació de l’alumne al grup i al centre. Si aquest alumne no té voluntat ni ningú que l’incentivi, és difícil que aquest s’adapti a l’alumnat que parla la llengua que aquest immigrant necessita aprendre.

A banda de la tutoria de què acabem de parlar, convindria també elaborar un pla de treball de mediació de la comunicació entre l’alumnat i el professorat, i el professorat i les respectives famílies dels alumnes. L’alumnat nouvingut està angoixat. Les primeres relacions són realment importants, ja que es tracta d’aconseguir un clima de confiança mútua i això no és possible si existeixen dificultats per a poder comunicar-se. Un cop desapareix la barrera de la llengua, aquesta figura deixa de tenir sentit. S’ha d’ajudar l’alumnat nouvingut a establir lligams o vincles amb les noves cultures i a facilitar prioritàriament la comunicació.

El treball amb les famílies que parlen amb l’alumnat en la seva llengua habitual té una importància cabdal. A causa del desconeixement de la llengua, entre d’altres factors, aquestes famílies no solen assistir a les reunions informatives d’inici de curs i el centre ha de preveure algun moment per assegurar que disposin de les informacions necessàries.

Quan es produeix un problema de no comunicació per problemes d’idioma, es considera imprescindible l’ajuda d’un mediador, i no únicament amb l’objectiu de facilitar la comunicació, sinó també amb la finalitat de garantir la comprensió dels missatges catalans i de fer de pont entre dues cultures. Convé, en les reunions, fer saber a les famílies la nova realitat a la qual s’enfronten els seus fills: a la realitat lingüística i cultural a la qual hauran d’integrar-se si volen formar part plenament d’un nou conjunt nacional, el català.

Enllaçant amb el que dèiem abans sobre la importància no sols dels aspectes tècnics sinó també del desig de fer entendre la nostra realitat als escolars estrangers, és bo, en aquest sentit, trencar per complet la barrera dels estereotips i prejudicis socials entre la immigració i possibilitar relacions socials recíproques de comprensió i col·laboració entre autòctons catalans i immigrants francesos, italians, espanyols o americans.

L’exitositat de l’educació bilingüe en les seves diverses formes (manteniment de llengua familiar enfront d’un programa d’immersió) està en relació amb el bon tractament que es fa de la llengua familiar de l’alumnat. Cal desenvolupar materials específics per a l’aprenentatge del català (espanyols i altres immigrants) i del castellà (altres immigrants) que tinguin en compte la llengua pròpia dels nois i noies estrangers.

Manteniment de la llengua familiar enfront de la immersió lingüística. Aquestes són dues grans veus presents en la societat educativa en matèria de bilingüisme. Les veus que proclamen el desenvolupament de programes bilingües de manteniment de la llengua familiar no són ni massa realistes ni massa adequades. Donat el nombre de llengües presents, és impossible organitzar el sistema educatiu amb professorat que sigui competent en totes les llengües, a més del castellà i de la llengua de la comunitat constitucional. Moltes d’aquestes llengües no són oficials en els seus països d’origen i, per tant, no estan normativitzades, fet que dificulta el seu ús com a llengües d’ensenyament i aprenentatge. Però les veus de la immersió, amb més realisme aparent, presenten també problemes si no es debat ben a fons el que implica la immersió lingüística. En aquest sentit, l’èxit d’aquest tipus de programes bilingües està directament vinculat amb el tractament que es fa de la llengua familiar pròpia de l’alumnat. Com dèiem abans, voluntariat i professorat són dues de les característiques importants que ha de tenir aquest programa si es volen garantir actituds positives envers aquest per part de l’alumnat i de les seves famílies.

Però, i concloem, la realitat és que l’escolarització d’una bona part d’aquest alumnat no és un programa d’immersió lingüística sinó de submersió lingüística. Per això, com que és impossible garantir ambdues condicions per a aquests alumnes, del que es tracta és de desenvolupar una pràctica educativa que tingui en compte aquesta realitat.