Hola demonautes,

qui de nosaltres no ha sentit a parlar avui dia de la democràcia? Qui de nosaltres no ha pronunciat aquesta paraula? Qui de nosaltres, els habitants del món occidental i civilitzat, no viu en el si d’una democràcia?

Jo visc a Catalunya, un país, una nació cultural, enclavat en el si d’un Estat que es diu Espanya (Hispania - Terra de conills, etimològicament parlant). Un Estat que practica, segons diuen, la democràcia. Però, quan va descobrir aquest Estat això que els inventors de la democràcia (la Grècia clàssica) anomenen “el poder del poble”? La resposta és la següent: quan va morir Franco (per cert, aquest personatge va morir amargat per l’afèrrima condemna del Sant Pare Pau VI). Per tant, fa uns trenta anys. Però, realment és democràtic un Estat que practica la repressió nacional i cultural de forma més o menys dissimulada (un nacionalista espanyol -que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà- va dir “con efecto sin que se note el cuidado”)? Proves d’això que he dit? L’article 8 de la Constitució, la intromissió en matèria lingüística en aquelles zones que parlen altres llengües -les pròpies- a banda de l’oficial estatal, l’atac sistemàtic a tota aspiració nacionalista no espanyola -negació de referèndums perquè els pobles no espanyols d’Espanya puguin opinar i decidir-, etc.

Dit el que he dit, estem parlant de democràcia? O potser hauríem d’afegir el qualificatiu d’”autoritària”? “Democràcia autoritària”. No és aquest sintagma una contradicció o la representació d’una essència en origen que es perd en meta? La democràcia és un joc amb unes regles fetes per tothom i per a tothom. No pot ser que uns ciutadans obliguin a d’altres ciutadans a acceptar les regles d’un joc no fetes per tots els jugadors que volen participar en la partida. Recordem, per exemple, el que passa amb el poble basc.

El poble basc no té cap problema més enllà del de viure sotmès a la política centralista d’un Estat que es declara plurinacional i pluricultural (el centralisme, com sabeu, sempre ha significat la subjugació d’un poble a un altre). El poble basc, en un gran nombre de persones, vol la independència (amb armes o sense -la majoria- però la vol). Vol opinar i vol decidir, com així van voler opinar i decidir els polonesos subordinats al comunisme, que van veure com personatges com Lek Valesa i els treballadors, empesos pel desig de llibertat de Joan Pau II -polonès també-, van aconseguir a poc a poc més llibertats i drets per al seu poble (com la creació dels sindicats lliures -fet que suposava la fi del monopoli comunista quant a polítiques laborals-). Qui és el poble espanyol (societat política) per negar al poble basc (societat de cultura nacional) l’opinió i la decisió de ser lliures? Imaginem-nos un matrimoni avesat al fracàs: un dels dos membres pateix l’altre a causa de la seva negativa a voler-se separar de qui vol ser lliure. Espanya sempre amolla la retòrica de “junts vivim i junts hem de decidir”. Però Espanya s’oblida d’una retòrica encara més important: “hem de poder decidir viure junts”.

Ja veieu, navegants -democràtics o no-, que tothom sent a parlar de democràcia, se senten campanes però no se sap on repiquen. Hem de saber on sonen per saber distingir el significat del seu so. Perquè tot acte té sentit en un context, perquè res s’explica per si sol. Jo he parlat una mica de la democràcia que a mi m’envolta. Però de ben segur que persones d’altres països poden aportar comentaris que reflecteixin certes penúries democràtiques. Però per què la democràcia és negativa? En si mateixa no (tot i que resulta imperfecta d’entrada). El que passa és que avui dia, al compàs de la pèrdua de valors d’una societat, la democràcia en mans de responsables polítics sense quòrum esdevé el que esdevé: en el cas espanyol, autoritària. En d’altres casos… bé, cada Estat se sap les seves penes.

Fins aviat.

La democràcia és falsa llibertat

Una llibertat sense valors és anarquia

(Frases inspirades en Joan Pau II)

La démocratie est fausse liberté

Une liberté sans de valeurs est anarchie

(Énnoncés inspirés de Jean Paul II)

Democracy is false liberty

A liberty without value is anarchy

(Sentences inspired by John Paul II)

Bona tarda electonautes,

ja sabem prou bé els resultats de les eleccions, no? Ho sabem pels diaris, per les emissores de ràdio, pels telenotícies… Què us semblen? Suposo que a alguns bé i d’altres no tant. Tots els partits estan descontents, ja sigui per un motiu o altre: pèrdua de vots absoluts, pèrdua de regidors, pèrdua d’alcaldies, no representació en diversos pobles (ICV no n’ha aconseguit a Tarragona, tampoc Ciutadans), etc.

A les Terres de l’Ebre les coses han anat molt bé per a alguns partits, sobretot per a ERC i per a CIU, aquest darrer partit guanyador d’unes quantes majories absolutes, com ara l’Ampolla, l’Ametlla de Mar o Amposta. I què ha passat a la capital d’aquestes terres? Que CiU, per pocs vots (no arriben al centenar) no ha aconseguit la majoria absoluta. CiU ha doblat regidors (5 en tenia la passada legislatura, 10 en tindrà ara d’un total de 21-). El PSC continua tenint els mateixos regidors però ha perdut votants absoluts, inclús en aquelles zones on els socialistes tenien pes (com el barri de Remolins -el barri del Pavelló Firal- o el Rastre). ERC manté els dos regidors que tenia en època de Lluís Martín-Santos (ara ja època de Ricard Forés). ICV perd un regidor en mans de Jaume Forcadell i bastants vots absoluts (tants com per perdre el segon regidor). El PP també en perd un de regidor. Finalment, els independents de Franquet no aconsegueixen representació, així com tampoc els lerrouxistes de Ciutadans o l’anarcoortogràfica-antiimmigració de Núria Menasanch.

Es pot dir que s’ha fet justícia a Tortosa, almenys a les urnes. Ara caldrà veure com respon Bel a aquest tan gran regal com és la possibilitat de governar els/les tortosins/es. Convé posar-se a treballar immediatament a partir del moment en què el bastó de batlle canviï de mans (a meitat juny). La responsabilitat és molta.

CiU, Bel, Ferré, Sancho… no ens falleu. Hem dipositat en vosaltres la nostra confiança. Ja sabeu que no val a dir que tot es pot millorar. Heu de partir de la base que heu de fer moltes coses (almenys les del vostre programa electoral). Si en feu moltes i de bona manera la gent no es queixarà, en cas contrari…

Fins aviat.