Bon dia,

ahir i abans-d’ahir vam assistir per un racó o altre (ràdio, televisió, premsa, carrer, etc.) al Debat de Política General de Catalunya (dient-ho a l’estil castellà: “Debat sobre l’Estat de la Nació” -la catalana en aquest cas). I com és obvi tothom va parlar i, a sobre, de moltes coses. Però deixem-ho clar, més d’unes que no pas d’unes altres. Bé, tothom tenim fixacions (podríem dir obsessions, d’aquelles que no ens deixen dormir a la primera clucada d’ulls).

El President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable José Montilla, va parlar de la situació política de Catalunya departament per departament (com qui fa turisme per cada poble d’un país). Tot des d’una perspectiva tranquil·la, serena (com diu Manuela de Madre, del PSC-CC), però també grisa i amb formes de buròcrata de diputació (com diu Felip Puig, de CiU). El més destacable de les seves paraules, des d’un punt de vista nacionalista (un punt de vista molt freqüent en Montilla, segons paraules -catalanes i castellanes- de Daniel Sirera, del PP; i també d’Albert(o) Rivera, de C’s), és que Catalunya és una nació però que no necessita segons quines manifestacions per “fer-se sentir” (paraules del President).

Avui dia, enmig del rebombori mundial protagonitzat per guerres, mitjans de comunicació intoxicats (prou bé -i encertadament- que ho sap el Víctor Alexandre) o joves -i no tan joves- que estan al carrer a les tantes de la matinada tot fent soroll sense deixar dormir les persones que volen descansar i necessiten anar a treballar per poder gaudir d’una vida més o menys digna (capitalistament parlant), fer-se sentir per un mitjà o altre no hauria de ser gens sorpresiu. El que em sorprèn és la sorpresa del President Montilla per les formes de fer-se sentir dels catalans de Girona.

Com ja he comentat en altres articles, no sóc monàrquic, però respecto les persones. Ara bé, una cosa és respectar-les i una altra cosa creure que el respecte significa no poder parlar de segons qui perquè resulta que està emparat per una llei feta amb pilars de fang, és a dir, sense consens majoritari de la població (bé, amb el de Mercedes Milà sí -ja va dir en una ocasió en un programa de teleporqueria que ella està molt contenta dels reis del seu país perquè resulta que són molt necessaris per a la població anomenada espanyola; suposo que es deu referir a allò de la unitat d’Espanya, perquè ella de diners en té i no s’ha de preocupar per si li roben tres o quatre cèntims).

Bé, el que deia. El President Montilla (que va perdre a les urnes i va guanyar als despatxos) va parlar de nacionalisme (de nacionalisme de despatx, perquè tot forma part d’un acord tristpartit). I no només pel que fa al suport subtil a la monarquia, sinó pel que fa al símbol de la llengua com a aixopluc d’un poble. El President, un cop més, va demanar respecte per la llengua catalana (cosa que està molt i molt bé, no se li pot recriminar -sempre i quan sigui dit de manera sincera-). I això passa per l’ús d’aquesta en tots els àmbits de la nostra societat, com no pot ser de cap altra manera. Ara bé, el President diu tot això perquè (com insinuen els nacionalistes espanyols del Partit Popular i lerrouxistes espanyols de Ciutadans-Ciudadanos) està pressionat pels comunistes d’Iniciativa per Catalunya (verds ja no -parcs eòlics, quart cinturó, MAT, túnel de Bracons, no defensa del territori ebrenc davant la gasística espanyola, etc.) i pels republicans de Carod i Puigcercós (ja no de Carretero ni Bertran)? Potser sí. Si és cert, esdevenim espectadors i oients d’aquella frase feta que diu “una de freda i una de calenta” (perquè ens entenguin els estatalistes, “una de cal y otra de arena”. S’ha de fer feliç a tothom.

Acabada la compareixença al faristol del President, bastants minuts més tard, pujava a l’escenari el Sr. Daniel Sirera (“ciruela”, com diu el Rajoy -Ratjoll, per entendre’ns- del programa Polònia). Aquest diputat popular va fer de vent que va canviar la direcció del penell. Res a veure aquest home amb el “mestratge” (per dir-ho com Montilla) del Sr. Josep Piqué, el seu antecessor al capdavant del partit nacionalestatalista i neofranquista encobert del Partit Popular. Tot i que jo no estic d’acord amb la ideologia del Sr. Piqué, sí que són de lloar les seves formes i el seu estil a l’hora de fer els seus discursos. Certament, parlava a la catalana (per molt que el seu discurs no era molt catalanista - ja sabem, no és català tot allò que sona català).

El Sr. Sirera ha canviat el rumb del PP a Catalunya. Ara ens hem de disposar tots a sentir (i escoltar, esforcem-nos-hi) i veure unes maneres a l’estil Acebes, Rajoy, Aguirre, Zaplana (àlies Farina d’Or -el cereal està car i ja s’hi pot especular). Això és una mala notícia. Per a qui? Per als interessos electorals del PP a Catalunya en primer terme i per als catalans (que sempre som segon plat per als populars, tot i que som més bons que un “potaje madrileño”, que és primer plat) després.

A banda del canvi de formes, com que els del PP no estan obsessionats pel nacionalisme com els catalans, resulta que el seu discurs va estar protagonitzat, sobretot, pel mateix nacionalisme. Ves quines coses! Ei, no malpensem! La novetat és que Sirera, mentre demanava que el Sr. Montilla i la cambra catalana en general (tret de Ciutadans) no s’obsessionessin amb el nacionalisme català, ell va fer un discurs encaminat cap al nacionalisme espanyol. Sí, aquell de tots som bilingües però millor parlar castellà, que és la llengua del Estado (i la dels sudamericans, població majoritàriament analfabeta). Ai Sirera, a veure si per no aprendre català resulta que el teu cognom té falta d’ortografia…

I els de Ciutadans igual, com no són nacionalistes, el seu discurs va ser nacionalista (però espanyol). Aquest noi (el Rivera), que es pot despullar treient-se la roba, però que no es pot despullar cranialment perquè no té cervell, vol ser però no pot. És allò de creure’s merda i no arribar ni a pet.

Bé, ja n’hi ha prou per avui. Que se m’escalfa el cap i encara no ha acabat el dia! Salut, pau i indep… Ep! Que ens vigila el Grande Marlasca!

Adéu!!