avui tinc ganes d’escriure una poesia en aquest meu bloc. La vaig escriure fa temps, amb totes les incorreccions poètiques hagudes i per haver d’algú que comença amb la més gran apoteosi dels gèneres literaris: la poesia. Gràcies per la lectura. Fins aviat.

“Dormir: paisatges de desolació.
Viatges clarobscurs de
                      fràgil vidre,
vaixell perdut sense la
lúcida brúixola.

Emocions, desgràcies i passions,
fal·làcies sinceres d’amor boig.
Ja no bufa el vent.
[Vaixell encallat] i sol que mata.

Llacuna ara, pantà verd i mort,
peixos passen i són ignorats.
Obrir les veles de la
           LLIBERTAT
ja no es pot.

Albada negra de la nit.

Tot obsolet, sentiments foscos.
On farem cap vida meva?
Estem dormint. En vibrar els ulls
clucs sentim el que som.
Ara ens estimem!”