Bon dia companys,
sense pretensions de ser reaccionari, i més quan intento escriure no sense prèvia reflexió, criticaré ara els comentaris del Sr. Ministre de Treball, Jesús Caldera.
Aquest senyor, com a resposta al pacífic acte al Palau de Congressos a favor de la vida i de la família tradicional per lògica humana, ha atacat la celebració cristiana de forma subjectiva en dir més o menys el següent: així com nosaltres no redactem el catecisme catòlic, els cristians tampoc han de fer les lleis de l’Estat. Bé, sota la pretesa aparença de “respecta i seràs respectat” se’ns pretén encolomar la filosofia següent: l’Estat, lliure de tota reivindicació moral i ètica a l’hora d’elaborar les diferents lleis.
Joan Pau II ja va afirmar que una llei no es pot considerar plenament jurídica fins que no té qualitat de moral. Com es pot pretendre fer una llei d’esquenes a la voluntat d’un gran poble sobre el qual el Govern pretén governar? Demagògia rere demagògia. Com pot tenir la barra el Govern espanyol de legislar a favor d’una minoria, com el cas de les unions civils homosexuals i lèsbiques, i a sobre sense consens ni debat previs, i en canvi es nega a (no) legislar a favor del dret de les persones a matar persones innocents? Ara seré volgudament populista: com pot retirar el Govern socialista i democràtic les tropes de l’Iraq i per un altre costat formar un exèrcit de persones sense moral? Sr. Caldera, reflexioni bé, que si l’haguessin avortat ara no estaria dient improperis. Avorti la seva falta d’intel·ligència i lliuri’ns de la seva estupidesa.
Anem a l’altre costat de la coordinació copulativa. Els irreflexius dels Maulets van intentar rebentar l’acte amb el seu pancartisme de pa sucat amb oli (i sense tomàquet). Qui són ells per fer gala d’una irresponsabilitat flagrant? Com es pot demanar “respecte” si són els primers de no respectar els qui estan fent un acte pacífic i sense anar en contra de ningú? D’altra banda, i en referència als contramanifestants del carrer, només dir que no pot parlar de radioactivitat moral tota aquella persona que es passa la responsabilitat individual i social per les capes baixes del cos humà.
Els relativistes-fonamentalistes-comunistes-ateus diuen bé quan afirmen que en aquesta societat tothom hi té cabuda. Però s’equivoquen quan neguen a la major part de la societat, l’oportunitat de dir la seva i d’intentar “influir” sobre la moral del Govern, tal com fan ells. Qui ha de fer les lleis? Només els qui pensen d’una manera? Qui pot formar un govern estatal? Només persones no catòliques (com Caldera), o persones catòliques com diu que és Pepe Blanco (també del PSOE)? No estaran els radioactius i els comunistes criticant les veus cristianes i els acords amb la Santa Seu per intentar construir ells un altre estat confessional, en aquest cas, de relativisme i laxitud moral, de fes el que vulgues però segons el que nosaltres diem? Què canvia doncs? No canviem el dogma cristià pel dogma relativista i comunista? Qui té realment ganes d’influir sobre la societat? No hauríem de canviar la pregunta? Així com una mare pretén fer-nos anar pel bon camí…
Pau i humanisme.

Hola internautes,
si ara em llegiu és perquè esteu vius, és a dir, perquè no us han avortat. Aprofitant, per tant, que no us han trinxat o salinitzat, podríem llegir tots plegats els següents textos (en castellà, llengua del text -si voleu que faci la traducció només m’ho heu de dir-) sobre el respecte a la vida de les persones. A veure si endevineu qui n’és l’autor. Aprofito l’ocasió (estic molt aprofitador avui) per dir-vos que diumenge 27 hi ha un acte al Palau de Congressos de Barcelona a favor del dret de les persones a gaudir de tot allò que una persona que vol avortar ja ha pogut viure: somriures, alegries, dinars familiars, amor, educació… Demano excuses a qui hagi pogut ferir la sensibilitat per la foto del final d’aquest article de bloc. Però bé, és el que hi ha. Si amb paraules no n’hi ha prou per defensar la vida, defensem-la amb l’ús de la imatge (avui que està tan de moda). Jo em posiciono a favor de la primera consigna: SÍ A LA VIDA. NO A L’AVORTAMENT. Qui fa seva la frase “viu i deixa viure” (en pro del relativisme i de la laxitud moral) hauria de fer seva també la frase “viu i no matis”. Contradicció, oi?
Nunca se puede legitimar la muerte de un inocente
Quien negara la defensa a la persona humana más inocente y débil, a la persona humana ya concebida, aunque todavía no nacida, cometería una gravísima violación del orden moral. Nunca se puede legitimar la muerte de un inocente. Se minaría el fundamento mismo de la sociedad.
¿Qué sentido tendría hablar de la dignidad del hombre, de sus derechos fundamentales, si no se protege a un inocente o se llega incluso a facilitar los medios o servicios, privados o públicos, para destruir vidas humanas indefensas?
Un delito abominable
Entre todos los delitos que el hombre puede cometer contra la vida, el aborto provocado presenta características que lo hacen particularmente grave e ignominioso [...]. Hoy, sin embargo, la percepción de su gravedad se ha ido debilitando progresivamente en la conciencia de muchos. La aceptación del aborto en la mentalidad, en las costumbres y en la misma ley es señal evidente de una peligrosísima crisis del sentido moral, que es cada vez más incapaz de distinguir entre el bien y el mal, incluso cuando está en juego el derecho fundamental a la vida. Ante una situación tan grave, se requiere más que nunca el valor de mirar de frente a la verdad y de llamar a las cosas por su nombre, sin ceder a compromisos de conveniencia o a la tentación del autoengaño [...]. Precisamente en el caso del aborto se percibe la difusión de una terminología ambigua, como la de “interrupción del embarazo”, que tiende a ocultar su verdadera naturaleza y a atenuar su gravedad en la opinión pública. Quizás este mismo fenómeno lingüístico sea síntoma de un malestar de las conciencias. Pero ninguna palabra puede cambiar la realidad de las cosas: el aborto provocado es la eliminación deliberada y directa, como quiera que se realice, de un ser humano en la fase inicial de su existencia, que va de la concepción al nacimiento.
La gravedad moral del aborto provocado se manifiesta en toda su verdad si se reconoce que se trata de un homicidio y, en particular, si se consideran las circunstancias específicas que lo cualifican. Quien se elimina es un ser humano que comienza a vivir, es decir, lo más inocente en absoluto que se pueda imaginar.
Es cierto que en muchas ocasiones la opción del aborto tiene para la madre un carácter dramático y doloroso, en cuanto que la decisión de deshacerse del fruto de la concepción no se toma por razones puramente egoístas o de conveniencia, sino porque se quisieran preservar algunos bienes importantes, como la propia salud o un nivel de vida digno para los demás miembros de la familia. A veces se temen para el que ha de nacer tales condiciones de existencia que para él lo mejor sería no nacer. Sin embargo, estas y otras razones semejantes, aun siendo graves y dramáticas, jamás pueden justificar la eliminación deliberada de un ser humano inocente.
Una “estructura de pecado” contra la vida humana aún no nacida
El aborto va más allá de la responsabilidad de las personas concretas y del daño que se les provoca, asumiendo una dimensión fuertemente social: es una herida gravísima causada a la sociedad y a su cultura por quienes deberían ser su constructores y defensores. [...] Estamos ante lo que se puede definir como una “estructura de pecado” contra la vida humana aún no nacida.
El ser humano debe ser respetado y tratado como persona desde el instante de su concepción
Algunos intentan justificar el aborto sosteniendo que el fruto de la concepción, al menos hasta un cierto número de días, no puede ser todavía considerado una vida humana personal. En realidad, desde el momento en que el óvulo es fecundado, se inaugura una nueva vida que no es la del padre ni la de la madre, sino la de un nuevo ser humano que se desarrolla por sí mismo. Jamás llegará a ser humano si no lo ha sido desde entonces. A esta evidencia de siempre, la genética moderna otorga una preciosa confirmación. Muestra que desde el primer instante se encuentra fijado el programa de lo que será ese ser viviente: una persona, un individuo con sus características ya bien determinadas. Con la fecundación inicia la aventura de una vida humana, cuyas principales capacidades requieren un tiempo para desarrollarse y poder actuar.
Por lo demás, está en juego algo tan importante que, desde el punto de vista de la obligación moral, bastaría la sola probabilidad de encontrarse ante una persona para justificar la más rotunda prohibición de cualquier intervención destinada a eliminar un embrión humano. [...] Desde el primer momento de su existencia, se ha de garantizar el respeto incondicional que moralmente se le debe al ser humano en su totalidad y unidad corporal y espiritual. El ser humano debe ser respetado y tratado como persona desde el instante de su concepción y, por eso, a partir de ese mismo momento se le deben reconocer los derechos de la persona, principalmente el derecho inviolable de todo ser humano inocente a la vida.
El diagnóstico prenatal es moralmente ilícito si se emplea para el aborto selectivo
Una atención especial merece la valoración moral de las técnicas de diagnóstico prenatal, que permiten identificar precozmente eventuales anomalías del niño por nacer. En efecto, por la complejidad de estas técnicas, esta valoración debe hacerse muy cuidadosa y articuladamente. Estas técnicas son moralmente lícitas cuando están exentas de riesgos desproporcionados para el niño o la madre, y están orientadas a posibilitar una terapia precoz o también para favorecer una serena y consciente aceptación del niño por nacer. Pero dado que las posibilidades de curación antes del nacimiento son hoy todavía escasas, sucede no pocas veces que estas técnicas se ponen al servicio de una mentalidad eugenésica, que acepta el aborto selectivo para impedir el nacimiento de niños afectados por varios tipos de anomalías. Semejante mentalidad es ignominiosa y totalmente reprobable, porque pretende medir el valor de una vida humana siguiendo sólo parámetros de normalidad y de bienestar físicos, abriendo así el camino a la legitimación incluso del infanticidio y de la eutanasia.
Las leyes que autorizan el aborto carecen de auténtica validez jurídica
Las leyes que autorizan y favorecen el aborto y la eutanasia se oponen radicalmente no sólo al bien del individuo, sino también al bien común y, por consiguiente, están privadas totalmente de auténtica validez jurídica. En efecto, la negación del derecho a la vida, precisamente porque llega a eliminar la persona en cuyo servicio tiene la sociedad su razón de existir, es lo que se contrapone más directa e irreparablemente a la posibilidad de realizar el bien común. De esto sigue que, cuando una ley legitima el aborto o la eutanasia deja de ser, por ello mismo, una verdadera ley civil moralmente vinculante. Así pues, el aborto y la eutanasia son crímenes que ninguna ley humana puede pretender legitimar. Leyes de este tipo no sólo no crean ninguna obligación de conciencia, sino que, por el contrario, establecen una grave y precisa obligación de oponerse a ellas mediante la objeción de conciencia.

el 9 de març s’aproxima segon a segon. Tic-tac, tic-tac. Els partits van escalfant motors (alguns pateixen reescalfament des de fa temps, fins al punt de fer olor de socarrat). Els militants i els simpatitzants es disposen a passar per les seus dels partits a omplir sobres i a disposar-se a fer campanya d’una manera diferent (normalment) a com la fan els polítics, si bé és cert que tots d’una forma enèrgica, per bé que uns cobrant i d’altres no. Vivim amb il·lusió, ens desvivim per la il·lusió.
El títol d’aquest bloc mereix una disculpa per part meva. No volia ser escatològic. Però, i que no serveixi d’excusa contradient, saber que a Espanya tornarem a tenir un pet (Zapatero? - Sabater?-) o una merda (Rajoy? -Ratjoll?-), independentment que siguem espanyols sentimentals o espanyols administratius, no anima. Però bé, sempre ens queda el consol de no votar cloaques ambulants, i fer-ho a favor dels que tenim a casa (partits només catalans, més grans o més petits, que estan al Parlament o que no), que tampoc lluen sempre, però bé, millor una pena familiar que una d’estrangera.
Aquests dies, llegint el diari, m’he trobat amb la següent informació: ens enviaran a casa tres postals (bilingües -per allò del corralet de vots-) amb motius socialistes per votar “socialista” (admetem el canvi de número -singular-). Singular com Zapatero. Quins són els motius? Tot seguit els transcric:
1.- Bon balanç de legislatura
a.- Retirada de les tropes de l’Iraq
b.- Bona gestió econòmica: creixement i creació de llocs de treball
c.- Reconeixement de més drets i més llibertats
d.- Llei de suport a persones depenents
2.- Més autogovern per a Catalunya
a.- Aprovació del nou Estatut
b.- Acord per augmentar la inversió pública en infraestructures (34 mil milions d’euros en 7 anys)
c.- Reconeixement de la llengua catalana a Europa
d.- Aprovació de la Carta Municipal de Barcelona
e.- Primera Comunitat en competències en immigració
3.- El canvi social
a.- La despesa en educació ha augmentat en un 122%
b.- La despesa en recerca ha augmentat en un 260%
c.- 1,2 milions de persones es beneficiaran de la llei de dependència, que impulsarà la creació de 300000 llocs de treball.
d.- Per primer cop, reducció dels gasos que produeixen el canvi climàtic
e.- Menys conflictivitat social: la legislatura amb menys vagues
f.- Modificació del codi civil per ampliar el matrimoni a persones del mateix sexe
4.- Progrés per a tothom
a.- El Salari Mínim Interprofessional arriba als 600 euros
b.- S’ha triplicat el fons de reserva de la Seguretat Social [...]
c.- La inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any
d.- Creació de 3 milions de llocs de treball cada any
e.- La taxa d’atur ha baixat [...]
f.- Segons l’OCDE, Espanya és el 2n millor país del món per ser nen o nena
Anem pas per pas.
1
- Cert, retirada de les tropes d’Iraq. Totalment d’acord i a favor.
- Bona gestió econòmica: mentida, s’han accentuat més les diferències entre pobres i rics. No s’ha fet un repartiment equitatiu dels béns públics. Filosofia: no compartir la riquesa, sí la misèria.
- Reconeixement de més drets i llibertats. El respecte per la dona: totalment d’acord.
- Llei de suport a persones depenents: si parlem de la Llei de la Dependència, d’acord, tothom té dret a ser atès per l’estament públic i amb fons públics. Ara bé, aquesta Llei no només no s’ha aplicat sinó que a sobre està mal plantejada lexicològicament. No és convenient parlar de “dependència” sinó d’”autonomia”.
2
- Aprovació del nou Estatut. Només amb el suport del PSC? O també amb el d’altres partits? Un Estatut retallat a Madrid o un Estatut original i sense passar-lo pel ribot (com diria Alfonso Guerra -en castellà-)), tal com va “prometre” el nostre benvolgut Sr. D. Eminentíssim i Magnànim President del Govern (Espanyol)? Un Estatut que camina o un Estatut que està paralitzat a Madrid en el si del vergonyós Tribunal Constitucional?
- Augment de la inversió en infraestructures. Només faltaria! I gràcies a algun partit polític, que mai ha assegurat tenir la clau de res, no com altres. Si “augment de la inversió en infraestructures” significa més clots i problemes de transports, d’acord, més inversió. Més xarxa de transport regional i menys TGV. Què dóna més vots?
- Reconeixement de la llengua catalana a Europa: sí, ja recordo, l’admissió d’aquell text en català del País Valencià. Suport al català unit o suport a la secessió de la llengua d’un poble ja dividit? Per cert, els eurodiputats del nostre poble encara no es poden dirigir en la seva llengua al Parlament, caracteritzat aquest de democràtic i respectuós amb la Declaració Universal dels Drets Humans.
- Aprovació de la Carta Municipal de Barcelona: això depèn de Zapatero, o és només propaganda municipalista en favor de Jordi Hereu? Una carta que dóna peu a l’Ordenança Cívica? Quin civisme? El d’amagar les prostitutes però no eradicar-les de la ciutat? Quin civisme? El de traspassar els pixavoreres a altres llocs que no siguin el Barri Gòtic? Quin civisme? El de continuar fent de Barcelona una ciutat-aparador, en lloc d’una ciutat per als barcelonins?
- Primera comunitat en competències en immigració. Quines competències? La de demanar més immigrants? No cal, som la primera “comunitat” en nombre d’immigrants extrahispànics. Deixem les coses clares i no parlem de traspassos que en sortirem escaldats. Digueu-me si m’equivoco: no ens havien de traspassar rodalies aquest mes? O és que “prometre que faré” significa “asseguro que menteixo”?
3
- Despesa en educació: on?
- Despesa en recerca, augment del 260%: només faltaria! Un tant per cent molt alt, no? Bé, ja m’informaré.
- 300000 llocs de treball derivats de la (mal dita) Llei de Dependència. 1,2 milions de persones es beneficiaran d’aquesta Llei: serà (potser) quan es comenci a aplicar. De moment, rien de rien, com diria la dama de la cançó francesa Édith Piaf.
- Reducció dels gasos que produeixen el canvi climàtic: segon un debat del dilluns al Canal 33: Espanya està en el darrer lloc d’Europa quant a prohibició d’emissió de gasos contaminants. Qui té raó? El director de programa electoral del PSC o els contertulis experts en energia de l’esmentat debat?
- Menys conflictivitat social: suposo que no compten les multitudinàries manifestacions a favor de la societat (família), en contra dels acomiadaments molt freqüents en el sector de l’automoció, en contra de la Llei d’Educació (properament -el dia 14 de febrer-), etc.
- Modificació del codi civil per ampliar el matrimoni a persones del mateix sexe:quin dret és aquest? D’acord si és per la via civil i segons el cinisme d’un Govern. Però sense atemptar contra el model familiar tradicional. Prou bé que ho saben els animals. Algunes persones mereixerien néixer programades com els animals per evitar l’error de caure en la laxitud moral. D’altra banda, convé no parlar de matrimoni. No diguem cítrics als fruits secs. Noms diferents per a casos diferents. Sí a les persones, no a la despersonalització d’una societat, formada, precisament, per persones.
4
- Ascens del salari mínim inteRprofessional: sí, i cada cop més treball precari, temporal.
- Triplicació del fons de reserva de la Seguretat Social: d’acord, però en base a sostreure diners de les classes mitjana-baixa i baixa. Mal repartiment de les riqueses.
- Increment en un 60% de la inversió en habitatge protegit: es protegeixen els habitatges però no els joves o les persones que volen viure dignament. Quan els preus no estiguin pels núvols, començarem a parlar de protecció. Mentre no sigui així, continuarem anant amb un avió tercermundista.
- Creació de molts llocs de treball. El que he dit abans, precaris. Premiar el funcionariat i menystenir els liberals o els que menys “aporten” a les arques de l’Estat.
- La taxa d’atur ha baixat: només faltaria! Repeteixo el mateix: precarietat laboral.
- El segon millor país del món per ser nen o nena. Podem riure?
Perquè no se m’acusi de sectari i de parcial, diré que cap partit se salva d’alguna crítica. I això és obvi en tant en quant tots som humans i tots ens podem equivocar. Ara bé, una cosa és equivocar-se i l’altra fer campanya en positiu de fets negatius o no tan positius. Bé, aquí deixo d’escriure. Crec que ja toca.
Vinga votants! A votar!
us heu adonat que hem començat any nou? O tenim la panxa tan plena que ja en tenim prou en esforçar-nos per poder respirar? Sí, annus domini 2008. Deixem enrere desgràcies i passions, alegries i penes, amors i desamors, gent que s’ha fet rica i d’altra que s’ha arruïnat…
Primeres línies tòpiques i típiques oi? Parlar del que deixem i de propòsits nous com anar al gimnàs amb tota la voluntat per acabar maleint el monitor i beneint de nou els fogons, trobar un nou amor, fer-nos més rics (més aviat, menys pobres), treure’ns alguna titulació per fer de paó, no comprar tant, llegir més, mirar més documentals… La qüestió és fer o tenir allò que no fem o que no tenim independentment que l’acció o la necessitat estiguin justificades. Però bé, és el protocol. Jo sempre he dit que hem d’esperar a fer l’última plantada de pi amb el senyor Roca abans de decidir res. I és que amb l’ànima bruta, qui sap si decidim bé o no i de manera honesta!
Migdia de dilluns, m’he posat a l’ordinador i he pensat que havia d’escriure alguna coseta al bloc, pobret, tan abandonat de vegades. Disculpes estimats bloclectors. Escric mentre sento una cançó del grup de pop-rock Els Pets que parla de la gent gran i que ens demana que no els veiem com una nosa, una cançó tan tendra com aquella de Jacques Brel també delicada i emotiva(Les vieux). Això sí que pot ser un bon desig, però no tan concret sinó més general; que estimem les persones, que no les deixem de banda, que no siguem hipòcrites, que no siguem tan emocionalment funcionals a mode de buròcrata, que donem amor sense esperar res a canvi, que brolli ànima fresca… Prou, que ja m’embolico! 
Au, fins la propera!