aquest article està motivat pels crits i les empentes que va rebre ahir la candidata del Partit Popular per Barcelona a les Eleccions Generals de l’Estat, Dolors Nadal.

Que cap acte violent és justificable és una frase raonable i bonica. Sembla lògic avui dia defensar la no viòlència enmig de tantes guerres i destruccions humanes. Però el que és obvi no és sempre l’única explicació a les coses que ens passen. I és que un ja n’està fart, també, de la violència verbal. Què entenem per aquest tipus de violència? No pas una cosa tan senzilla com dir-li capsigrany o enze a algú. No. Sinó aplicar efectes sense que es noti la cura, com va dir un general militar de l’Espanya rància (com no podia ser de cap altra manera sent militar). 

Aquells joves catalans (plens de bones intencions, com és defensar el respecte per la societat en la qual viuen) van actuar d’aquella manera -gens cívica però sí comprensible- perquè n’estan fins al capdamunt dels atacs constants a la integritat de Catalunya per part del Partit Popular (el qual, aquest, no és l’únic partit que va contra una Catalunya que vol ser i vol continuar sent, però sí que dissimula menys els atacs, a diferència del PSOE-PSC). Davant d’aquests constants atacs un què ha de fer? Parar l’altra galta seria una opció cent per cent positiva; però quan fa mal la durícia que tens a la cara a causa de tantes bufetades, l’olla a pressió esclata i el mal de l’explosió dura, dura i dura.

La defensa que faig aquí d’una Catalunya no violenta pot quedar en entredit amb tot el que he comentat. Però no ens confonguem, no hi ha contradicció. La informació aquí està relativitzada, no en termes de correcció moral sinó en termes d’acceptació política, de la cosa nostra. Tan legítim és clavar una empenta a un polític com robar el Govern (de qualsevol color polític i de qualsevol país -Catalunya o Espanta-) els diners a una societat sencera, des d’un punt de vista del rol polític. Les lleis no legitimen l’estupidesa.

Si ens posem a ser equànims, per què el Partit Popular de Catalunya no ha condemnat mai els atacs que pateixen certes llibreries i universitats del País Valencià? Clar, que la violència es faci amb la bandera espanyola antifranquista al cap es pot tolerar; però la violència amb l’estelada a les mans no. Serà, potser, que és normal que la bandera espanyola sigui símbol de violència i que per tant un ja no se sorprengui perquè ho troba obvi i natural?