Bona tarda telenautes,

aquesta setmana hem pogut assistir a un nou intent per part de Josep Lobató de presentar un nou programa de televisió a la cadena privada Cuatro, després del rotund fracàs de Circus.

El xou en qüestió es titula La batalla de los coros, on cent persones (majoritàriament joves, al mateix temps que estrambòtiques algunes d’elles -d’aquelles, per exemple, que confonen les arts de la dansa i de la música amb vestir-se com si fossin hereves de la primera etapa existencial de Maria Magdalena-) competiran per emportar-se un premi que ni els reconeixerà amb una futura carrera corística, ni els comportarà guanyar diners. Què se’n farà del premi? Donar-lo a una organització no governamental (sort que no és governamental, perquè si ho arriba a ser…). Clinc! (so de caixa registradora -$-).

Aquests cors, aquests integrants joves (algun adult hi ha -a mode d’enciam de bocata de McDonald’s, Burger King, etc.-), estan capitanejats per una persona més o menys famosa, això sí, cantant; parlem de la Lolita (la Flores), la Soraya (la Poyeya), el Manu Tenorio (aquell triunfito amb veu de xiulet que intenta cantar un pop aflamencat amb aires d’elegància i de masculinitat), la Marta Sánchez (tan retocada ella -mig Cher, mig Madonna-) i, finalment, el Mikel Erentxun (del mític grup basc de pop en castellà Duncan Dhu).

A falta de bons cantants (només cal veure quina qualitat vocal té la major part de concursants quan els toca cantar sols), tenim uns quants famosets o gent més o menys reconeguda, a l’estil de Mira quién baila, amb la intenció que l’èxit estigui més o menys assegurat, independentment de la qualitat del programa, que ja us dic ara més o menys humilment, que és pèssima. I ho és no pas perquè no m’agradin els cors, sinó perquè falla el format de la proposta: una creació per, sobretot, omplir graella i embutxacar-se diners (truqueu a tal número perquè guanyi el vostre favorit -no el grup de persones que canten, totes anònimes elles, sinó el famoset o la famoseta-).

D’altra banda, deixeu-me dir que ja cansen (almenys a mi) els programes plens de persones que diuen estimar les arts de la dansa i de la música, per no dir que són una colla de mandrosos, com els de Gran Hermano; però això sí, aquests són artistes mandrosos. I és que La batalla de los coros representa un simple divertimento de cent persones de carrer que intenten colar-se pel camí curt al difícil món de les arts escèniques i de la música. 

Que quedi clar que m’agraden la dansa i la música però no aquesta comercialització barata d’una joventut saltimbanqui, malvestida, mandrosa i anihilada patrocinada per Telefónica, entre d’altres entitats més o menys capitalistes, més o menys patrocinadores de la falta de sentit del ridícul, tan present, sobretot, a les grans ciutats.