celebrarem el 30è aniversari de la Constitució (consti-imposició) espanyola? Jo no. Per què? Quatre motius, va.

1r motiu: si Catalunya es declara independent (cosa que veig difícil a causa del botiflerisme que hi ha al Parlament de Catalunya), aquesta comunitat històrica no trigaria molt en veure’s envaïda per l’exèrcit espanyol, l’única “institució” amb “dret” a la violència en aquest Estat “nostre”;

2n motiu: defensa la unitat d’Espanya, quan els mateixos castellans saben que aquesta unitat no ha existit, no existeix i no existirà mai, per molt que s’entestin en fer-nos-ho creure. I és que la història, com la natura, és molt tossuda. Mentre existeixin pobles que tenen història, cultura i llengua diferents i que caracteritzin aquests tres elements com al pilar en el qual es basa un poble, una nació, la unitat d’Espanya continuarà sent un desig més que una realitat. A hores d’ara els espanyols tenen tres “problemes” que afecten el volgut unitarisme, el desitjat anihilament extranacional, del seu país: 1) Galiza; 2) Euskal Herria; i 3) Països Catalans.

3r motiu: es mostra a favor de la monarquia. Sóc republicà en tant que antimonàrquic (en contra de la institució, que no en contra de les persones -en tant que persones més o menys aprofitades- que ocupen el càrrec). No considero democràtic el Pacto del Movimiento Nacional que van signar el General Franco i el Rei Joan Carles I.

Algú ens vol fer creure que Espanya és un estat basat en una figura humana que representa un tipus de monarquia parlamentària. Si és parlamentària, qui ha “parlat”, qui ha discutit, qui ha buscat el consens, qui l’ha votat per tal que ocupi el càrrec d’aturat de luxe que ocupa? Algun jurista em pot contradir aquesta contradicció política?

4t motiu: assegura que totes les llengües “espanyoles” mereixen el mateix respecte i, per tant, la mateixa protecció. Què entén el Govern espanyol per protecció? Destinar més diners a l’Instituto Cervantes que a l’Institut Ramon Llull? No estic en desacord en què la institució encarregada de projectar la cultura castellana rebi generoses subvencions per part de l’Estat. El que no m’agrada és que ens prenguin el pèl i es dediquin a finançar més una institució que una altra pel simple fet que una vagi a favor de projectar internacionalment el castellà.

La Constitució, per tant, és una fal·làcia, producte d’unes presses de la transició democràtica, basades en les ganes de satisfer els destijos moderats de tots els nacionalismes d’Espanya, per tal d’oblidar, d’una vegada per totes, la idea que l’absolutisme no convé a la societat espanyola. Doncs bé, sembla que la Constitució no ha servit per tallar les ales a l’únic nacionalisme que es creu amb el dret d’oblidar el pacte i demanar desitjos màxims: el nacionalisme espanyol.

I prou. Podeu continuar vosaltres veient el que té de negatiu “això” (segons la vostra perspectiva sociopolítica) que se celebrarà el proper dissabte dia 6 de desembre.

l’altre dia vaig mirar a la cadena privada de televisió Cuatro el programa Cuarto Milenio. Entre d’altres coses s’hi va parlar de la Columbita tantali, altrament dita: Coltan.

I què és això del coltan? Podreu trobar informació ràpidament i amb facilitat. En dos o tres paraules, us diré que és un mineral que es troba bàsicament al Congo (tot i que també en algun indret d’Austràlia, de l’Àsia Central o del Brasil, tot i que en menor percentatge). Com amb tots els minerals, aquest també s’extreu picant la terra, però a diferència de, per exemple, l’or o la plata, el coltan no es troba en vetes, és a dir, que està dispers en petits trossets escampats (i, a més, per la superfície, bàsicament).

I qui pica la terra? Els nens, que cobren uns dos o tres dòlars al dia, i això si els cobren. Mà d”obra barata i àgil que s’escola pels forats, els quals, molts cops, s’ensorren. Hi ha una estadística que diu que per cada 100 grs de coltan moren dos o tres nens.

I per a què serveix aquest producte terrestre? El trobem en totes les maquinetes que ens envolten: ordinadors, mòbils, televisors, ràdios, etc. Es veu que gràcies al coltan, que és infinitament millor conductor elèctric que el coure, tots aquests aparells que ara us he enumerat (i molts més) han reduït la seva mida gràcies a aquest mineral.

I qui utilitza bàsicament aquestes maquinetes? Per tant, qui en fa demanda? Qui la gestiona? Sembla que els tecnòcrates blancs i, també, els negres que volen aconseguir el poder al Congo (per què us penseu que es barallen els utus i els tutsis?). I qui ha de trobar aquest mineral? Les capes baixes de la “societat” congolesa: els més miseriosos, dèbils i desprotegits; els nens.

Cal dir, a més, que fins diumenge, he estat ignorant aquest fet. Sabia de l’esclavitud, però no de l’esclavitud tecnològica basada en la recerca d’aquest mineral (dels diamants, de l’or, de la plata, etc., n’hem sentit a parlar molts cops). Al programa, a més, es va fer referència a la ignorància dels mateixos informàtics sobre l’interior d’un ordinador i es va fer, també, una comparació grotesca però de bon fons que deia que seria racionalment imperdonable que un metge no conegués l’interior del cos humà. I no ho sap gairebé ningú perquè els poders fàctics de cada estat prou que s’han preocupat per ocultar-ho.

Ric ara quan penso en estats que fan campanyes pels pobres negrets i sudamericans quan arriba Nadal. Quin cinisme i quina hipocresia! Res de nou.

Adéu.

S’és pobre o no? Si no se n’és s’ha de continuar
amb la “solidaritat”? Quan qui dóna es fa més
pobre que qui rep, es passa de solidaritat a robatori?

Bon dia catalanoparlants,

Queixa’t i fes sentir la teua veu, altres persones ja ho han fet, com Televisió de Catalunya, alguns polítics o els escriptors catalans, bascos i gallecs. Demostra que com a país que som tenim una història, una llengua i una cultura pròpies i que cap discurs expressat en castellà i de caire colonitzador i espanyolista pot pertorbar la nostra secular consciència nacional catalana ni tot allò que se’n deriva.

ahir per la nit vaig poder assistir des del sofà a l’esperpèntic espectacle de la Gala Final d’Operación Triunfo. Ja estic amb les adjectivacions? Sí. Per què? A veure si us convenço:

- el karaoke més car de tot el món (un karaoke mereix tanta comèdia?);
- el programa de televisió amb més propaganda interna;
- el programa de televisió amb un presentador-ambaixador de l’ONU (la venedora de pa del meu carrer és més solidària i educada, però no tan coneguda) capaç d’”educar” els més pobrets i donar exemple de gran persona dient “que te den” a una altra persona;
- un programa de televisió on si dius el que penses i amb raó no caus simpàtic;
- un programa-concurs de televisió on els concursants esdevenen robots acadèmics sota l’aparença d’interès per una il·lusió, per un somni o pel platònic “coneixement pel coneixement” (quina ironia!);
- un programa-concurs amb un director d’”acadèmia” (que em perdonin els grecs per utilitzar aquesta paraula) que representa un liberalisme moral fora de to (normal tenint en compte que és, juntament amb el presentador, carn de canó de carrossa de Dia de l’Orgull Gai;
- un programa-concurs amb concursants amb molt poca vergonya i amb una enveja i supèrbia desmesurades (cal dir noms: Ivan, Mimi, Noelia, Sandra, etc.?). No dieu que respecteu el públic? Doncs a segona línia ja esteu bé (com molt bé ha dit el Sr. Mejide): primer, per no cantar bé; i, segon, per maleducats i poc fair play, com dirien els angloparlants); i,
- un programa de televisió on, si ets diferent (no entres en el cànon de la superficialitat i la malícia) ja ets titllat d’estrany, rar, marginat, etc. Com van d’autoestima els qui han qualificat de “friqui” (quina desafortunada paraula en voga) a una persona que no poden entendre perquè tenen una freqüència neuronal molt baixa?

Bé, la guanyadora va ser Virginia; la noia de la “Marea blava”; la dels ulls grans, blaus i rodons; la noia especial; la causant (sense culpa) d’estats depressius d’alguns concursants impresentables; la causant (sense culpa) de l’afloriment de la part més rància i desagradable d’alguns personatges; un producte policromàtic al mateix temps que únic i especial; una noia que promet molt i fa prometre molt. Confio que Sony sàpiga portar-la pel bon camí (que no li robi diners com al Número 1 Michael Jackson), que, per a mi, és el de fer una música no comercial, íntima, intimista i intimidadora, com el jazz, el soul o el blues amb tonalitats pop, com ara algunes cançons de les meravelloses Diana Krall o Norah Jones.

Molta sort Virginia, i els millors desitjos per a aquells concursants (els maleducats, envejosos, i superbs) que no passaran de fer de contertulis en algun programa, de cantar alguna cançó d’estiu que ni el rei de “La bar-ba-co-a” voldria cantar, o ni això.

Salut i gaudiu de la bona programació de Telecinco (quin sacrifici intentar opinar sobre algunes coses! ).

sabeu ja els resultats electorals en el si del partit assembleari d’Esquerra “Republicana” de Catalunya? Jo una miqueta i el poc que sé no m’agrada. Resulta que ha guanyat el tàndem Puigcercós-Ridao (sí, sí, Puigcercós, aquell qui va ser diputat al Parlament de Madrid només per anar d’excursió; sí, sí, Ridao -aquell qui va treure tan bons resultats les passades eleccions a les Corts del país veí-). No cal ni argumentar-ho això, ja sabem de quin peu calcen.

Que hagi guanyat la candidatura del ja President d’ERC Joan Puigcercós no ha posat nerviós a qui té la patent de privar al partit guanyador d’unes eleccions que encapçali el govern del nostre país, Catalunya. Sí, sí, m’estic referint al Partit Socialista de Catalunya (o de Madrid -però, tant és, com dirien els de Ferraz: “estamos en…”-), l’intestí gros del qual surt ERC -almenys en els últims temps (i als fets ens hem de remetre). I no m’equivoco no, si dic que els socialistes estan contents, fins i tot el President de Catalunya, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero ha felicitat al Sr. Puigcercós. Tripartit: continuarà (o à suivre i to be continued, com dirien els francòfons i els anglòfons respectivament).

El binomi Puigcercós-Ridao representa un continuisme en el si d’ERC que l’únic que farà serà supeditar els interessos del poble català a les ànsies de poder d’aquests “animals polítics” (pobres animals) gens republicans i gens socialistes (recordem la cara ciutat de Barcelona, on importa més invertir en el Fòrum de les Cultures -excusa perfecta per especular (socialistament)- que en les cultures del barri del Raval). L’independentisme català continuarà vivint -per boca d’ERC- de les escurrialles propagandístiques estil “2014″ o estil “Falten 30 segons menys per a la independència”. Disculpeu que pari ja d’escriure, però és que… n’estic fins al p. dels venuts.

Adéu i salut (que és molt dir)!

si jugueu a bàsquet i sou catalans (entenent per català aquell qui viu, treballa a Catalunya, parla la nostra llengua i participa de la nostra cultura i manera de fer) no intenteu parlar en la vostra llengua mai en una roda de premsa de l’ACB, ja que, algú (com, per exemple, un responsable del Barça -Més que un club -) us pot fer callar la boca i fer-vos parlar en una llengua estrangera (oficial però estrangera).

Vaja, vaja, quines coses! Perquè després diguin alguns innocents que des de l’esport mai es fa política. Ja han passat aquells temps en què es volia mantenir a la gent en la més alta dosi d’ignorància per a així manipular-los millor. El cas és que n’hi ha que encara ho continuen intentant. Són més pesats que matar un porc a besades.

Vinga jugadors (i jugadores), que no us facin cistella!