El llibre del Siràcida, en un dels seus versets, ens anuncia categòricament el següent: “No hi ha riquesa millor que la salut del cos”. I més endavant precisa: “Ni benestar que valgui tant com l’alegria del cor” (30, 16).

Amb la precisió de la segona frase s’estableix una reivindicació. La salut i la recerca d’un cos esvelt i digne de veure (segons els ulls regits pel cànon actual de bellesa) és avui dia un binomi existencial. És, ras i curt, com un culte, amb els seus corresponents sacrificis i devocions.

Avui dia, la “cultura” de la imatge ofega la societat amb tot un seguit de reguitzells connotatius que pertorben, en major o menor grau, la tranquil·litat quotidiana d’una persona. La malaltia pandèmica de la respiració existencial assistida (l’omnipotent tecnologia ens n’ofereix les pautes) és a hores d’ara (i auguro que durant infinites hores més) un fet. El cos és excessivament el centre d’atenció (i de veneració, per dir-ho a l’estil del llibre del Siràcida) de la vida de molts cociutadans nostres.

Salut és un terme que prové del mot llatí salus i significa al mateix temps “salut” i “salvació”. En altres èpoques aquesta paraula s’utilitzava per indicar bàsicament la salut de l’ànima (indicació espiritual). Avui dia, al compàs de la pèrdua d’espiritualitat, el mot ha quedat gairebé restringit al significat de sanitat física, la qual, com un culte, és freqüentment invocada com si aquesta fos la salvació.

Tot culte té temples (més o menys preciosos). La salut, també. Però abans deixeu-me fer un incís. Sempre s’ha dit que fer esport ajuda l’organisme a funcionar millor. I realment és així, però, com no, en la justa mesura. Més amunt deia: “la salut i la recerca d’un cos esvelt i digne de veure és avui dia un binomi existencial”. Aquest binomi s’equipara al de “salut i esport”. Què vull dir? Que sota les tesis de la ja ben coneguda dictadura fonamentalista, l’esport representa la manera de tenir un “cos esvelt i digne de veure”. No importa l’esport en si, sinó les conseqüències físiques d’aquest. S’ha girat la truita i s’ha distorsionat tot plegat. Per tant, dir que fer esport és guanyar salut és una obvietat que no té més mèrit més enllà de fer quedar bé la persona no profunda, interessada en sentir-se digna per ser vista amb bons ulls. Fet aquest incís, tornem als temples de la salut.

Quins són avui dia els temples de la salut, és a dir, els llocs on les persones ansioses de ser ben vistes pretenen “salvar-se”? N’enumerem uns quants: centres mèdics, gimnasos, gabinets més o menys clandestins… I com tot temple (a banda de les seves vestidures sagrades -de marca “INRI” o no-), ens ofereix la garantia de fer-nos recuperar un “bé inalienable” en cas que l’haguem perdut. Cal dir alguna cosa més sobre el que es cou (o es roba) en aquests llocs? Un pot dir: “no totes les persones són iguals”. Veritat. I un altre pot dir: “Sí, però els uns són més iguals que els altres”. I fins i tot algú que no esperàvem pot afirmar: “No tots formem part del gremi, n’hi ha que anem als gimnasos per desfogar-nos una mica”. Sigui com sigui, totes les opcions de comentari reflecteixen el nostre imaginari col·lectiu, la nostra consciència col·lectiva, la nostra “cultura”. Cal buscar responsables (culpables, per dir-ho més teològicament)? Potser sí, potser no. El que sí està clar és que els mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio, televisió, etc.) s’encarreguen de no fer-nos oblidar una amargor de la qual, els uns més que els altres, volem defugir. I ara un periodista dirà: “tot ho paguem els mitjans de comunicació!”. I amb raó pronunciarà aquesta frase. Amb la mateixa raó que aquelles persones que han parlat abans. Les recordeu? Sí: “no totes les persones són iguals”, “sí, però els uns són més iguals que els altres”, “no tots formem part del gremi, n’hi ha que anem als gimnasos per desfogar-nos una mica”.

L’esport i les persones. La salut i les persones. El cos esvelt i les persones. Tant de bo algun dia la societat tingui el cor més alegre per tenir més benestar, i no tinguem tant de malestar per voler tenir un cos bonic (als ulls del cànon actual). Cuidar-se la salut no ha de comportar un perjudici de la mateixa.