Aviat vacances, no? Quines ganes tenim alguns perquè s’acabi el juny, comenci el juliol, i amb aquest vinguin les tan desitjades vacances, aquest període de tranquil·litat (per a qui el  sabem viure -per exemple no anant a les platges on la gent s’esgarrapa per dos metres quadrats de terreny-); de silenci i de posada al lloc d’una intel·ligència emocional que s’ha anat degradant,;d’unes neurones que han anat desapareixent a marxes forçades fins a aproximar-nos a ser éssers d’encefalograma pla (que em disculpin els futbolistes pel plagi); d’unes forces que han anat minvant a base de bé.

Però ja està! La paràbola laboral ha arribat al seu punt màxim (l’atur no) i ara toca relax. Merescut, no? O no esteu cansats? Un servidor sí. Cansat dels polítics i de la cabra que els va parir (a alguns); cansat d’alguns individus que em fan d’Sputnik malèvol al lloc on treballo; cansat que m’esgarrapin per totes bandes demanant-me això i allò; cansat d’estar a la ciutat i veure com els bitllets de cinquanta euros volen més ràpid que un reactor dels pacífics Estats Units (disculpeu-me l’atreviment); cansat del soroll de cotxes i motos (sobretot d’aquelles que tenen un pet de cilindrada i et fumen l’orella a pastar fang quan passen pel teu costat); cansat dels cops de colze al tren i al bus; cansat de veure com la gent es mira el paquet i els pits de reüll com si anessin morts de gana (quina moda és aquesta!); cansat…

Prou! Que encara m’estresso més i es tracta de pensar que aviat escamparé la boira i estaré on ningú em pugui trobar a mi i a qui m’acompanyi. No treballem tant que ningú ens farà un monument. No ens pensem que ens farem rics treballant molt, no, sinó treballant , amb major o menor ànsia, allà on es couen els diners.

Desprogrameu-vos i penseu només en relaxar-vos; calmeu les vostres negativitats (vingudes de l’entorn), dediqueu el temps als vostres estimats, a qui heu pogut ignorar sense voler mentre estàveu capficats produint per a un país (Catalunya), governat per okupes que no es preocupen per nosaltres en primera instància. Ais! Prou! Ja tornem amb la política! Si és que tenir ordinador, premsa escrita, ràdio, televisió, etc. només et fa infeliç! I és que accedir a la informació no significa accedir al coneixement.

Off!

us heu adonat que hem començat any nou? O tenim la panxa tan plena que ja en tenim prou en esforçar-nos per poder respirar? Sí, annus domini 2008. Deixem enrere desgràcies i passions, alegries i penes, amors i desamors, gent que s’ha fet rica i d’altra que s’ha arruïnat…

Primeres línies tòpiques i típiques oi? Parlar del que deixem i de propòsits nous com anar al gimnàs amb tota la voluntat per acabar maleint el monitor i beneint de nou els fogons, trobar un nou amor, fer-nos més rics (més aviat, menys pobres), treure’ns alguna titulació per fer de paó, no comprar tant, llegir més, mirar més documentals… La qüestió és fer o tenir allò que no fem o que no tenim independentment que l’acció o la necessitat estiguin justificades. Però bé, és el protocol. Jo sempre he dit que hem d’esperar a fer l’última plantada de pi amb el senyor Roca abans de decidir res. I és que amb l’ànima bruta, qui sap si decidim bé o no i de manera honesta!

Migdia de dilluns, m’he posat a l’ordinador i he pensat que havia d’escriure alguna coseta al bloc, pobret, tan abandonat de vegades. Disculpes estimats bloclectors. Escric mentre sento una cançó del grup de pop-rock Els Pets que parla de la gent gran i que ens demana que no els veiem com una nosa, una cançó tan tendra com aquella de Jacques Brel també delicada i emotiva(Les vieux). Això sí que pot ser un bon desig, però no tan concret sinó més general; que estimem les persones, que no les deixem de banda, que no siguem hipòcrites, que no siguem tan emocionalment funcionals a mode de buròcrata, que donem amor sense esperar res a canvi, que brolli ànima fresca… Prou, que ja m’embolico!

Au, fins la propera!