us heu adonat que hem començat any nou? O tenim la panxa tan plena que ja en tenim prou en esforçar-nos per poder respirar? Sí, annus domini 2008. Deixem enrere desgràcies i passions, alegries i penes, amors i desamors, gent que s’ha fet rica i d’altra que s’ha arruïnat…

Primeres línies tòpiques i típiques oi? Parlar del que deixem i de propòsits nous com anar al gimnàs amb tota la voluntat per acabar maleint el monitor i beneint de nou els fogons, trobar un nou amor, fer-nos més rics (més aviat, menys pobres), treure’ns alguna titulació per fer de paó, no comprar tant, llegir més, mirar més documentals… La qüestió és fer o tenir allò que no fem o que no tenim independentment que l’acció o la necessitat estiguin justificades. Però bé, és el protocol. Jo sempre he dit que hem d’esperar a fer l’última plantada de pi amb el senyor Roca abans de decidir res. I és que amb l’ànima bruta, qui sap si decidim bé o no i de manera honesta!

Migdia de dilluns, m’he posat a l’ordinador i he pensat que havia d’escriure alguna coseta al bloc, pobret, tan abandonat de vegades. Disculpes estimats bloclectors. Escric mentre sento una cançó del grup de pop-rock Els Pets que parla de la gent gran i que ens demana que no els veiem com una nosa, una cançó tan tendra com aquella de Jacques Brel també delicada i emotiva(Les vieux). Això sí que pot ser un bon desig, però no tan concret sinó més general; que estimem les persones, que no les deixem de banda, que no siguem hipòcrites, que no siguem tan emocionalment funcionals a mode de buròcrata, que donem amor sense esperar res a canvi, que brolli ànima fresca… Prou, que ja m’embolico!

Au, fins la propera!