ja fa temps que vivim immersos (en major o menor mesura i en funció d’una major o menor consciència) en un govern de Catalunya dividit per l’avarícia i unit per la moral de derrota.
Assistirem a un espectacle grotesc (un altre),el del Partit Socialista de Catalunya, votant “sí” a uns pressupostos que no contemplen el finançament de Catalunya, recollit a l’Estatut d’Autonomia.
Joan Puigcercós, molt renovador i diferent ell, ha practicat la genuflexió (com Carod) davant dels interessos dels espiadimonis del PSOE a Catalunya: el Partit Socialista “de Catalunya”. ERC és incapaç de trencar el tripartit, o el que és el mateix, és incapaç d’abandonar el (des)govern. I és més, Puigcercós ha demanat revisar el tristpartit, el Pacte d’Entesa (ja veus tu quin enteniment!).
Ara és hora de revisar el tristpartit? En uns moments en què ens juguem un cop més el prestigi governamental del nostre país, Catalunya?; en uns moments en què el que cal és que s’apliqui una llei espanyola que s’ha de defensar i que els mateixos espanyols (els de casa i els de fora) han recorregut als tribunals?; en uns moments en què demanem els diners que ens pertoquen per llei estatutària?; en uns moments de crisi en què el calen són més diners i no almoines?; en aquests moments hem hagut de baixar-nos els pantalons? No m’estranya que cada cop sigui més la gent amb consciència que no vota.
ERC no té perdó català, però tampoc el PSC, si bé és cert, que aquest segon no el necessita si tenim en compte que són una colla de cínics amb una moral de derrota que ja fa tres-cents anys que dura arreu del país (basada en no cridar a l’amo, que si no, es pot enfadar i no donar-nos un plat de llenties fred). Si votem “no” als pressupostos, derrocarem el govern de Zapatero i vindrà el PP (el llop del conte), diu el Sr. Iceta, Portaveu del PSC.
Amb aquesta argumentació del Sr. Iceta dedueixo dues coses: que el PSC és incapaç de veure més enllà d’una legislatura i que el Sr. Zapatero és més important que Catalunya (si almenys el President del país veí afavorís Catalunya…, però no). Ja sabem ara de què serveixen els 25 diputats de la por: per a res, per a donar ales a les mentides d’un President espanyol incapaç de ser honrat i just amb el poble que li ha donat el poder.
I no us preocupeu tampoc pel que passarà després d’aquest xec en blanc als pressupostos i de la retallada nacional de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per part del Tribunal (franquista) Constitucional. El PSC i UDC diran que no es poden demanar barbàries, això és, que s’ha de continuar llepant els peus a una Constitució que ens dóna patades al cul; CDC es farà la valenta davant dels mitjans de comunicació, i de la militància més servil i crèdula, però es preocuparà més de desgastar el govern i aconseguir el poder, que d’apostar per una Catalunya de ple dret, que vagi pel camí del sobiranisme, de la independència, de la maduresa d’edat; ICV-EUiA (i altres lletres de l’alfabet) farà gala de relativisme teòric però també de dogmatisme governamental (a continuar mamant de la mamella de la vaca); el PP i C’s, ja sabem.
Bé, continuarem cultivant úlceres.
Fins la propera.
celebrarem el 30è aniversari de la Constitució (consti-imposició) espanyola? Jo no. Per què? Quatre motius, va.
1r motiu: si Catalunya es declara independent (cosa que veig difícil a causa del botiflerisme que hi ha al Parlament de Catalunya), aquesta comunitat històrica no trigaria molt en veure’s envaïda per l’exèrcit espanyol, l’única “institució” amb “dret” a la violència en aquest Estat “nostre”;
2n motiu: defensa la unitat d’Espanya, quan els mateixos castellans saben que aquesta unitat no ha existit, no existeix i no existirà mai, per molt que s’entestin en fer-nos-ho creure. I és que la història, com la natura, és molt tossuda. Mentre existeixin pobles que tenen història, cultura i llengua diferents i que caracteritzin aquests tres elements com al pilar en el qual es basa un poble, una nació, la unitat d’Espanya continuarà sent un desig més que una realitat. A hores d’ara els espanyols tenen tres “problemes” que afecten el volgut unitarisme, el desitjat anihilament extranacional, del seu país: 1) Galiza; 2) Euskal Herria; i 3) Països Catalans.
3r motiu: es mostra a favor de la monarquia. Sóc republicà en tant que antimonàrquic (en contra de la institució, que no en contra de les persones -en tant que persones més o menys aprofitades- que ocupen el càrrec). No considero democràtic el Pacto del Movimiento Nacional que van signar el General Franco i el Rei Joan Carles I.
Algú ens vol fer creure que Espanya és un estat basat en una figura humana que representa un tipus de monarquia parlamentària. Si és parlamentària, qui ha “parlat”, qui ha discutit, qui ha buscat el consens, qui l’ha votat per tal que ocupi el càrrec d’aturat de luxe que ocupa? Algun jurista em pot contradir aquesta contradicció política?
4t motiu: assegura que totes les llengües “espanyoles” mereixen el mateix respecte i, per tant, la mateixa protecció. Què entén el Govern espanyol per protecció? Destinar més diners a l’Instituto Cervantes que a l’Institut Ramon Llull? No estic en desacord en què la institució encarregada de projectar la cultura castellana rebi generoses subvencions per part de l’Estat. El que no m’agrada és que ens prenguin el pèl i es dediquin a finançar més una institució que una altra pel simple fet que una vagi a favor de projectar internacionalment el castellà.
La Constitució, per tant, és una fal·làcia, producte d’unes presses de la transició democràtica, basades en les ganes de satisfer els destijos moderats de tots els nacionalismes d’Espanya, per tal d’oblidar, d’una vegada per totes, la idea que l’absolutisme no convé a la societat espanyola. Doncs bé, sembla que la Constitució no ha servit per tallar les ales a l’únic nacionalisme que es creu amb el dret d’oblidar el pacte i demanar desitjos màxims: el nacionalisme espanyol.
I prou. Podeu continuar vosaltres veient el que té de negatiu “això” (segons la vostra perspectiva sociopolítica) que se celebrarà el proper dissabte dia 6 de desembre.
S’és pobre o no? Si no se n’és s’ha de continuar
amb la “solidaritat”? Quan qui dóna es fa més
pobre que qui rep, es passa de solidaritat a robatori?
sabeu ja els resultats electorals en el si del partit assembleari d’Esquerra “Republicana” de Catalunya? Jo una miqueta i el poc que sé no m’agrada. Resulta que ha guanyat el tàndem Puigcercós-Ridao (sí, sí, Puigcercós, aquell qui va ser diputat al Parlament de Madrid només per anar d’excursió; sí, sí, Ridao -aquell qui va treure tan bons resultats les passades eleccions a les Corts del país veí-). No cal ni argumentar-ho això, ja sabem de quin peu calcen.
Que hagi guanyat la candidatura del ja President d’ERC Joan Puigcercós no ha posat nerviós a qui té la patent de privar al partit guanyador d’unes eleccions que encapçali el govern del nostre país, Catalunya. Sí, sí, m’estic referint al Partit Socialista de Catalunya (o de Madrid -però, tant és, com dirien els de Ferraz: “estamos en…”-), l’intestí gros del qual surt ERC -almenys en els últims temps (i als fets ens hem de remetre). I no m’equivoco no, si dic que els socialistes estan contents, fins i tot el President de Catalunya, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero ha felicitat al Sr. Puigcercós. Tripartit: continuarà (o à suivre i to be continued, com dirien els francòfons i els anglòfons respectivament).
El binomi Puigcercós-Ridao representa un continuisme en el si d’ERC que l’únic que farà serà supeditar els interessos del poble català a les ànsies de poder d’aquests “animals polítics” (pobres animals) gens republicans i gens socialistes (recordem la cara ciutat de Barcelona, on importa més invertir en el Fòrum de les Cultures -excusa perfecta per especular (socialistament)- que en les cultures del barri del Raval). L’independentisme català continuarà vivint -per boca d’ERC- de les escurrialles propagandístiques estil “2014″ o estil “Falten 30 segons menys per a la independència”. Disculpeu que pari ja d’escriure, però és que… n’estic fins al p. dels venuts.
Adéu i salut (que és molt dir)!
Hola pacífics,
aquest article està motivat pels crits i les empentes que va rebre ahir la candidata del Partit Popular per Barcelona a les Eleccions Generals de l’Estat, Dolors Nadal.
Que cap acte violent és justificable és una frase raonable i bonica. Sembla lògic avui dia defensar la no viòlència enmig de tantes guerres i destruccions humanes. Però el que és obvi no és sempre l’única explicació a les coses que ens passen. I és que un ja n’està fart, també, de la violència verbal. Què entenem per aquest tipus de violència? No pas una cosa tan senzilla com dir-li capsigrany o enze a algú. No. Sinó aplicar efectes sense que es noti la cura, com va dir un general militar de l’Espanya rància (com no podia ser de cap altra manera sent militar).
Aquells joves catalans (plens de bones intencions, com és defensar el respecte per la societat en la qual viuen) van actuar d’aquella manera -gens cívica però sí comprensible- perquè n’estan fins al capdamunt dels atacs constants a la integritat de Catalunya per part del Partit Popular (el qual, aquest, no és l’únic partit que va contra una Catalunya que vol ser i vol continuar sent, però sí que dissimula menys els atacs, a diferència del PSOE-PSC). Davant d’aquests constants atacs un què ha de fer? Parar l’altra galta seria una opció cent per cent positiva; però quan fa mal la durícia que tens a la cara a causa de tantes bufetades, l’olla a pressió esclata i el mal de l’explosió dura, dura i dura.
La defensa que faig aquí d’una Catalunya no violenta pot quedar en entredit amb tot el que he comentat. Però no ens confonguem, no hi ha contradicció. La informació aquí està relativitzada, no en termes de correcció moral sinó en termes d’acceptació política, de la cosa nostra. Tan legítim és clavar una empenta a un polític com robar el Govern (de qualsevol color polític i de qualsevol país -Catalunya o Espanta-) els diners a una societat sencera, des d’un punt de vista del rol polític. Les lleis no legitimen l’estupidesa.
Si ens posem a ser equànims, per què el Partit Popular de Catalunya no ha condemnat mai els atacs que pateixen certes llibreries i universitats del País Valencià? Clar, que la violència es faci amb la bandera espanyola antifranquista al cap es pot tolerar; però la violència amb l’estelada a les mans no. Serà, potser, que és normal que la bandera espanyola sigui símbol de violència i que per tant un ja no se sorprengui perquè ho troba obvi i natural?
En fi, pau per tothom des de tothom.
el 9 de març s’aproxima segon a segon. Tic-tac, tic-tac. Els partits van escalfant motors (alguns pateixen reescalfament des de fa temps, fins al punt de fer olor de socarrat). Els militants i els simpatitzants es disposen a passar per les seus dels partits a omplir sobres i a disposar-se a fer campanya d’una manera diferent (normalment) a com la fan els polítics, si bé és cert que tots d’una forma enèrgica, per bé que uns cobrant i d’altres no. Vivim amb il·lusió, ens desvivim per la il·lusió.
El títol d’aquest bloc mereix una disculpa per part meva. No volia ser escatològic. Però, i que no serveixi d’excusa contradient, saber que a Espanya tornarem a tenir un pet (Zapatero? - Sabater?-) o una merda (Rajoy? -Ratjoll?-), independentment que siguem espanyols sentimentals o espanyols administratius, no anima. Però bé, sempre ens queda el consol de no votar cloaques ambulants, i fer-ho a favor dels que tenim a casa (partits només catalans, més grans o més petits, que estan al Parlament o que no), que tampoc lluen sempre, però bé, millor una pena familiar que una d’estrangera.
Aquests dies, llegint el diari, m’he trobat amb la següent informació: ens enviaran a casa tres postals (bilingües -per allò del corralet de vots-) amb motius socialistes per votar “socialista” (admetem el canvi de número -singular-). Singular com Zapatero. Quins són els motius? Tot seguit els transcric:
1.- Bon balanç de legislatura
a.- Retirada de les tropes de l’Iraq
b.- Bona gestió econòmica: creixement i creació de llocs de treball
c.- Reconeixement de més drets i més llibertats
d.- Llei de suport a persones depenents
2.- Més autogovern per a Catalunya
a.- Aprovació del nou Estatut
b.- Acord per augmentar la inversió pública en infraestructures (34 mil milions d’euros en 7 anys)
c.- Reconeixement de la llengua catalana a Europa
d.- Aprovació de la Carta Municipal de Barcelona
e.- Primera Comunitat en competències en immigració
3.- El canvi social
a.- La despesa en educació ha augmentat en un 122%
b.- La despesa en recerca ha augmentat en un 260%
c.- 1,2 milions de persones es beneficiaran de la llei de dependència, que impulsarà la creació de 300000 llocs de treball.
d.- Per primer cop, reducció dels gasos que produeixen el canvi climàtic
e.- Menys conflictivitat social: la legislatura amb menys vagues
f.- Modificació del codi civil per ampliar el matrimoni a persones del mateix sexe
4.- Progrés per a tothom
a.- El Salari Mínim Interprofessional arriba als 600 euros
b.- S’ha triplicat el fons de reserva de la Seguretat Social [...]
c.- La inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any
d.- Creació de 3 milions de llocs de treball cada any
e.- La taxa d’atur ha baixat [...]
f.- Segons l’OCDE, Espanya és el 2n millor país del món per ser nen o nena
Anem pas per pas.
1
- Cert, retirada de les tropes d’Iraq. Totalment d’acord i a favor.
- Bona gestió econòmica: mentida, s’han accentuat més les diferències entre pobres i rics. No s’ha fet un repartiment equitatiu dels béns públics. Filosofia: no compartir la riquesa, sí la misèria.
- Reconeixement de més drets i llibertats. El respecte per la dona: totalment d’acord.
- Llei de suport a persones depenents: si parlem de la Llei de la Dependència, d’acord, tothom té dret a ser atès per l’estament públic i amb fons públics. Ara bé, aquesta Llei no només no s’ha aplicat sinó que a sobre està mal plantejada lexicològicament. No és convenient parlar de “dependència” sinó d’”autonomia”.
2
- Aprovació del nou Estatut. Només amb el suport del PSC? O també amb el d’altres partits? Un Estatut retallat a Madrid o un Estatut original i sense passar-lo pel ribot (com diria Alfonso Guerra -en castellà-)), tal com va “prometre” el nostre benvolgut Sr. D. Eminentíssim i Magnànim President del Govern (Espanyol)? Un Estatut que camina o un Estatut que està paralitzat a Madrid en el si del vergonyós Tribunal Constitucional?
- Augment de la inversió en infraestructures. Només faltaria! I gràcies a algun partit polític, que mai ha assegurat tenir la clau de res, no com altres. Si “augment de la inversió en infraestructures” significa més clots i problemes de transports, d’acord, més inversió. Més xarxa de transport regional i menys TGV. Què dóna més vots?
- Reconeixement de la llengua catalana a Europa: sí, ja recordo, l’admissió d’aquell text en català del País Valencià. Suport al català unit o suport a la secessió de la llengua d’un poble ja dividit? Per cert, els eurodiputats del nostre poble encara no es poden dirigir en la seva llengua al Parlament, caracteritzat aquest de democràtic i respectuós amb la Declaració Universal dels Drets Humans.
- Aprovació de la Carta Municipal de Barcelona: això depèn de Zapatero, o és només propaganda municipalista en favor de Jordi Hereu? Una carta que dóna peu a l’Ordenança Cívica? Quin civisme? El d’amagar les prostitutes però no eradicar-les de la ciutat? Quin civisme? El de traspassar els pixavoreres a altres llocs que no siguin el Barri Gòtic? Quin civisme? El de continuar fent de Barcelona una ciutat-aparador, en lloc d’una ciutat per als barcelonins?
- Primera comunitat en competències en immigració. Quines competències? La de demanar més immigrants? No cal, som la primera “comunitat” en nombre d’immigrants extrahispànics. Deixem les coses clares i no parlem de traspassos que en sortirem escaldats. Digueu-me si m’equivoco: no ens havien de traspassar rodalies aquest mes? O és que “prometre que faré” significa “asseguro que menteixo”?
3
- Despesa en educació: on?
- Despesa en recerca, augment del 260%: només faltaria! Un tant per cent molt alt, no? Bé, ja m’informaré.
- 300000 llocs de treball derivats de la (mal dita) Llei de Dependència. 1,2 milions de persones es beneficiaran d’aquesta Llei: serà (potser) quan es comenci a aplicar. De moment, rien de rien, com diria la dama de la cançó francesa Édith Piaf.
- Reducció dels gasos que produeixen el canvi climàtic: segon un debat del dilluns al Canal 33: Espanya està en el darrer lloc d’Europa quant a prohibició d’emissió de gasos contaminants. Qui té raó? El director de programa electoral del PSC o els contertulis experts en energia de l’esmentat debat?
- Menys conflictivitat social: suposo que no compten les multitudinàries manifestacions a favor de la societat (família), en contra dels acomiadaments molt freqüents en el sector de l’automoció, en contra de la Llei d’Educació (properament -el dia 14 de febrer-), etc.
- Modificació del codi civil per ampliar el matrimoni a persones del mateix sexe:quin dret és aquest? D’acord si és per la via civil i segons el cinisme d’un Govern. Però sense atemptar contra el model familiar tradicional. Prou bé que ho saben els animals. Algunes persones mereixerien néixer programades com els animals per evitar l’error de caure en la laxitud moral. D’altra banda, convé no parlar de matrimoni. No diguem cítrics als fruits secs. Noms diferents per a casos diferents. Sí a les persones, no a la despersonalització d’una societat, formada, precisament, per persones.
4
- Ascens del salari mínim inteRprofessional: sí, i cada cop més treball precari, temporal.
- Triplicació del fons de reserva de la Seguretat Social: d’acord, però en base a sostreure diners de les classes mitjana-baixa i baixa. Mal repartiment de les riqueses.
- Increment en un 60% de la inversió en habitatge protegit: es protegeixen els habitatges però no els joves o les persones que volen viure dignament. Quan els preus no estiguin pels núvols, començarem a parlar de protecció. Mentre no sigui així, continuarem anant amb un avió tercermundista.
- Creació de molts llocs de treball. El que he dit abans, precaris. Premiar el funcionariat i menystenir els liberals o els que menys “aporten” a les arques de l’Estat.
- La taxa d’atur ha baixat: només faltaria! Repeteixo el mateix: precarietat laboral.
- El segon millor país del món per ser nen o nena. Podem riure?
Perquè no se m’acusi de sectari i de parcial, diré que cap partit se salva d’alguna crítica. I això és obvi en tant en quant tots som humans i tots ens podem equivocar. Ara bé, una cosa és equivocar-se i l’altra fer campanya en positiu de fets negatius o no tan positius. Bé, aquí deixo d’escriure. Crec que ja toca.
Vinga votants! A votar!
res a celebrar.
I tu?
Bon dia,
ahir i abans-d’ahir vam assistir per un racó o altre (ràdio, televisió, premsa, carrer, etc.) al Debat de Política General de Catalunya (dient-ho a l’estil castellà: “Debat sobre l’Estat de la Nació” -la catalana en aquest cas). I com és obvi tothom va parlar i, a sobre, de moltes coses. Però deixem-ho clar, més d’unes que no pas d’unes altres. Bé, tothom tenim fixacions (podríem dir obsessions, d’aquelles que no ens deixen dormir a la primera clucada d’ulls).
El President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable José Montilla, va parlar de la situació política de Catalunya departament per departament (com qui fa turisme per cada poble d’un país). Tot des d’una perspectiva tranquil·la, serena (com diu Manuela de Madre, del PSC-CC), però també grisa i amb formes de buròcrata de diputació (com diu Felip Puig, de CiU). El més destacable de les seves paraules, des d’un punt de vista nacionalista (un punt de vista molt freqüent en Montilla, segons paraules -catalanes i castellanes- de Daniel Sirera, del PP; i també d’Albert(o) Rivera, de C’s), és que Catalunya és una nació però que no necessita segons quines manifestacions per “fer-se sentir” (paraules del President).
Avui dia, enmig del rebombori mundial protagonitzat per guerres, mitjans de comunicació intoxicats (prou bé -i encertadament- que ho sap el Víctor Alexandre) o joves -i no tan joves- que estan al carrer a les tantes de la matinada tot fent soroll sense deixar dormir les persones que volen descansar i necessiten anar a treballar per poder gaudir d’una vida més o menys digna (capitalistament parlant), fer-se sentir per un mitjà o altre no hauria de ser gens sorpresiu. El que em sorprèn és la sorpresa del President Montilla per les formes de fer-se sentir dels catalans de Girona.
Com ja he comentat en altres articles, no sóc monàrquic, però respecto les persones. Ara bé, una cosa és respectar-les i una altra cosa creure que el respecte significa no poder parlar de segons qui perquè resulta que està emparat per una llei feta amb pilars de fang, és a dir, sense consens majoritari de la població (bé, amb el de Mercedes Milà sí -ja va dir en una ocasió en un programa de teleporqueria que ella està molt contenta dels reis del seu país perquè resulta que són molt necessaris per a la població anomenada espanyola; suposo que es deu referir a allò de la unitat d’Espanya, perquè ella de diners en té i no s’ha de preocupar per si li roben tres o quatre cèntims).
Bé, el que deia. El President Montilla (que va perdre a les urnes i va guanyar als despatxos) va parlar de nacionalisme (de nacionalisme de despatx, perquè tot forma part d’un acord tristpartit). I no només pel que fa al suport subtil a la monarquia, sinó pel que fa al símbol de la llengua com a aixopluc d’un poble. El President, un cop més, va demanar respecte per la llengua catalana (cosa que està molt i molt bé, no se li pot recriminar -sempre i quan sigui dit de manera sincera-). I això passa per l’ús d’aquesta en tots els àmbits de la nostra societat, com no pot ser de cap altra manera. Ara bé, el President diu tot això perquè (com insinuen els nacionalistes espanyols del Partit Popular i lerrouxistes espanyols de Ciutadans-Ciudadanos) està pressionat pels comunistes d’Iniciativa per Catalunya (verds ja no -parcs eòlics, quart cinturó, MAT, túnel de Bracons, no defensa del territori ebrenc davant la gasística espanyola, etc.) i pels republicans de Carod i Puigcercós (ja no de Carretero ni Bertran)? Potser sí. Si és cert, esdevenim espectadors i oients d’aquella frase feta que diu “una de freda i una de calenta” (perquè ens entenguin els estatalistes, “una de cal y otra de arena”. S’ha de fer feliç a tothom.
Acabada la compareixença al faristol del President, bastants minuts més tard, pujava a l’escenari el Sr. Daniel Sirera (“ciruela”, com diu el Rajoy -Ratjoll, per entendre’ns- del programa Polònia). Aquest diputat popular va fer de vent que va canviar la direcció del penell. Res a veure aquest home amb el “mestratge” (per dir-ho com Montilla) del Sr. Josep Piqué, el seu antecessor al capdavant del partit nacionalestatalista i neofranquista encobert del Partit Popular. Tot i que jo no estic d’acord amb la ideologia del Sr. Piqué, sí que són de lloar les seves formes i el seu estil a l’hora de fer els seus discursos. Certament, parlava a la catalana (per molt que el seu discurs no era molt catalanista - ja sabem, no és català tot allò que sona català).
El Sr. Sirera ha canviat el rumb del PP a Catalunya. Ara ens hem de disposar tots a sentir (i escoltar, esforcem-nos-hi) i veure unes maneres a l’estil Acebes, Rajoy, Aguirre, Zaplana (àlies Farina d’Or -el cereal està car i ja s’hi pot especular). Això és una mala notícia. Per a qui? Per als interessos electorals del PP a Catalunya en primer terme i per als catalans (que sempre som segon plat per als populars, tot i que som més bons que un “potaje madrileño”, que és primer plat) després.
A banda del canvi de formes, com que els del PP no estan obsessionats pel nacionalisme com els catalans, resulta que el seu discurs va estar protagonitzat, sobretot, pel mateix nacionalisme. Ves quines coses! Ei, no malpensem! La novetat és que Sirera, mentre demanava que el Sr. Montilla i la cambra catalana en general (tret de Ciutadans) no s’obsessionessin amb el nacionalisme català, ell va fer un discurs encaminat cap al nacionalisme espanyol. Sí, aquell de tots som bilingües però millor parlar castellà, que és la llengua del Estado (i la dels sudamericans, població majoritàriament analfabeta). Ai Sirera, a veure si per no aprendre català resulta que el teu cognom té falta d’ortografia…
I els de Ciutadans igual, com no són nacionalistes, el seu discurs va ser nacionalista (però espanyol). Aquest noi (el Rivera), que es pot despullar treient-se la roba, però que no es pot despullar cranialment perquè no té cervell, vol ser però no pot. És allò de creure’s merda i no arribar ni a pet.
Bé, ja n’hi ha prou per avui. Que se m’escalfa el cap i encara no ha acabat el dia! Salut, pau i indep… Ep! Que ens vigila el Grande Marlasca!
Adéu!!
Bon dia a tothom,
escric aquest article en base a la retirada de l’últim número de la revista El jueves (El dijous) pel fet que la portada de la mateixa mostra el successor del rei Joan Carles I i la seva dona fent fills aprofitant el donatiu que en Zapatero oferirà a les parelles que en tinguin un. Es veu que a la “F”amília reial això no els ha agradat. Suposo que el que no els ha sentat bé és la caricatura, no crec pas que la política natalista del senyor ZP (ideada ja per Jordi Pujol fa ja uns quants anys, amb totes les reserves que se’n deriven de l’especificitat de la idea proposada per l’expresident català).
A aquesta gent (“F”amília reial) que no els ha triat ningú perquè facin de representants de no sé quin poble no els ha semblat bé l’ús de la llibertat d’expressió. Sí, sí, aquella llibertat d’expressió que tant va defensar Espanya quan uns periodistes danesos van atacar el profeta Mahoma. Què passa “Casa” Reial, que sí que podem atacar Mahoma amb la pretesa sacrosanta i benvolguda llibertat d’expressió europea, però no segons qui, en concret vosaltres? Qui us heu pensat que sou? Qui us ha triat a vosaltres? Amb quina pretesa autoritat us heu proclamat monarquia dels espanyols (entenent com a espanyols, tot aquell qui habita dins d’un marc polític anomenat Espanya)?
Què passa amb la llibertat d’expressió? Un té dret a expressar-se, sí, però de qualsevol manera? Si la resposta és que cadascú pot dir el que vulgui, ho pot fer de qualsevol persona o institució? Si la resposta és que cadascú pot dir el que vulgui sempre i quan es tingui un respecte per la persona o institució de la qual se’n parla, perfecte. Jo estic d’acord en què una persona sigui responsable individualment i social. I això passa per respectar les persones, no atacar la seva integritat, no mofar-se d’elles… No em cau gens simpàtica la monarquia, ni l’espanyola (reina grega, rei italià i corona francesa), ni qualsevol altra. Però això no justifica que estigui d’acord en què es pugui atacar aquest model de societat de qualsevol manera. S’han de guardar les formes (per exemple, no es poden demanar drets per als homosexuals pujat en una carrossa, vestit amb plomes i empastifat d’oli marcant de tot menys la capacitat intel·lectual). D’altra banda, però, la monarquia espanyola ha d’entendre que si vol conviure o coexistir en el si d’una Espanya plenament democràtica haurà d’evitar certs tics que poden confondre aquest Estat amb una democràcia autoritària (sent suaus) o amb una dictadura.
Finalment, aquí publico la portada de la discòrdia. Espero que cap jutge democràtic no m’enviï a la presó. Salut i enteniment.
Bona tarda electonautes,
ja sabem prou bé els resultats de les eleccions, no? Ho sabem pels diaris, per les emissores de ràdio, pels telenotícies… Què us semblen? Suposo que a alguns bé i d’altres no tant. Tots els partits estan descontents, ja sigui per un motiu o altre: pèrdua de vots absoluts, pèrdua de regidors, pèrdua d’alcaldies, no representació en diversos pobles (ICV no n’ha aconseguit a Tarragona, tampoc Ciutadans), etc.
A les Terres de l’Ebre les coses han anat molt bé per a alguns partits, sobretot per a ERC i per a CIU, aquest darrer partit guanyador d’unes quantes majories absolutes, com ara l’Ampolla, l’Ametlla de Mar o Amposta. I què ha passat a la capital d’aquestes terres? Que CiU, per pocs vots (no arriben al centenar) no ha aconseguit la majoria absoluta. CiU ha doblat regidors (5 en tenia la passada legislatura, 10 en tindrà ara d’un total de 21-). El PSC continua tenint els mateixos regidors però ha perdut votants absoluts, inclús en aquelles zones on els socialistes tenien pes (com el barri de Remolins -el barri del Pavelló Firal- o el Rastre). ERC manté els dos regidors que tenia en època de Lluís Martín-Santos (ara ja època de Ricard Forés). ICV perd un regidor en mans de Jaume Forcadell i bastants vots absoluts (tants com per perdre el segon regidor). El PP també en perd un de regidor. Finalment, els independents de Franquet no aconsegueixen representació, així com tampoc els lerrouxistes de Ciutadans o l’anarcoortogràfica-antiimmigració de Núria Menasanch.
Es pot dir que s’ha fet justícia a Tortosa, almenys a les urnes. Ara caldrà veure com respon Bel a aquest tan gran regal com és la possibilitat de governar els/les tortosins/es. Convé posar-se a treballar immediatament a partir del moment en què el bastó de batlle canviï de mans (a meitat juny). La responsabilitat és molta.
CiU, Bel, Ferré, Sancho… no ens falleu. Hem dipositat en vosaltres la nostra confiança. Ja sabeu que no val a dir que tot es pot millorar. Heu de partir de la base que heu de fer moltes coses (almenys les del vostre programa electoral). Si en feu moltes i de bona manera la gent no es queixarà, en cas contrari…
Fins aviat.
Search
Tags
Add new tag Cultura cultura i espectacles Esports jo Jo, tu, nosaltres... Miscel·lània nosaltres politica societat tuArchives
- November 2009
- July 2009
- June 2009
- May 2009
- April 2009
- January 2009
- December 2008
- October 2008
- August 2008
- July 2008
- June 2008
- May 2008
- April 2008
- March 2008
- February 2008
- January 2008
- December 2007
- November 2007
- October 2007
- September 2007
- August 2007
- July 2007
- June 2007
- May 2007
- April 2007
- March 2007
- February 2007
- December 2006
- November 2006
- September 2006
- August 2006
Recent Comments
- Lluís on 1r aniversari de “Reflexions”
- Anonymous on 1r aniversari de “Reflexions”
- Lluís on Estic llegint…
- Lluís on Estic llegint…
- lunapurpura on Estic llegint…
Powered by Blog.com
