Hola nadalnautes,
Suposo que aquesta recomanació la fan pensant en la sorpresa que ens pot causar veure que els preus s’han apujat a última hora. Però crec que és pitjor anar a comprar sense saber el menú que faràs, perquè només l’estrés que et provoca haver d’improvisar un menú mentre vas amb el carro i estàs envoltat de soroll, gent i garlandes per tot arreu, pot fer-te gastar més diners que si vas amb un menú (més o menys flexible) ja pensat abans amb la família (i en funció dels gustos personals i dels comensals).
Feu el que vulgueu, però jo, com l’any passat, ja tinc el menú dels tres primers dies pensat (24, 25 i 26). I creieu-me, l’any passat (2007) em vaig gastar menys diners que l’anterior (2006). Com l’experiència és un punt a favor, aquest any faré el mateix. Per tant, que tremoli el marisc!
l’altre dia vaig mirar a la cadena privada de televisió Cuatro el programa Cuarto Milenio. Entre d’altres coses s’hi va parlar de la Columbita tantali, altrament dita: Coltan.
I què és això del coltan? Podreu trobar informació ràpidament i amb facilitat. En dos o tres paraules, us diré que és un mineral que es troba bàsicament al Congo (tot i que també en algun indret d’Austràlia, de l’Àsia Central o del Brasil, tot i que en menor percentatge). Com amb tots els minerals, aquest també s’extreu picant la terra, però a diferència de, per exemple, l’or o la plata, el coltan no es troba en vetes, és a dir, que està dispers en petits trossets escampats (i, a més, per la superfície, bàsicament).
I qui pica la terra? Els nens, que cobren uns dos o tres dòlars al dia, i això si els cobren. Mà d”obra barata i àgil que s’escola pels forats, els quals, molts cops, s’ensorren. Hi ha una estadística que diu que per cada 100 grs de coltan moren dos o tres nens.
I per a què serveix aquest producte terrestre? El trobem en totes les maquinetes que ens envolten: ordinadors, mòbils, televisors, ràdios, etc. Es veu que gràcies al coltan, que és infinitament millor conductor elèctric que el coure, tots aquests aparells que ara us he enumerat (i molts més) han reduït la seva mida gràcies a aquest mineral.
I qui utilitza bàsicament aquestes maquinetes? Per tant, qui en fa demanda? Qui la gestiona? Sembla que els tecnòcrates blancs i, també, els negres que volen aconseguir el poder al Congo (per què us penseu que es barallen els utus i els tutsis?). I qui ha de trobar aquest mineral? Les capes baixes de la “societat” congolesa: els més miseriosos, dèbils i desprotegits; els nens.
Cal dir, a més, que fins diumenge, he estat ignorant aquest fet. Sabia de l’esclavitud, però no de l’esclavitud tecnològica basada en la recerca d’aquest mineral (dels diamants, de l’or, de la plata, etc., n’hem sentit a parlar molts cops). Al programa, a més, es va fer referència a la ignorància dels mateixos informàtics sobre l’interior d’un ordinador i es va fer, també, una comparació grotesca però de bon fons que deia que seria racionalment imperdonable que un metge no conegués l’interior del cos humà. I no ho sap gairebé ningú perquè els poders fàctics de cada estat prou que s’han preocupat per ocultar-ho.
Ric ara quan penso en estats que fan campanyes pels pobres negrets i sudamericans quan arriba Nadal. Quin cinisme i quina hipocresia! Res de nou.
Adéu.
Tot era estar en contra del PP i, sobretot, de CiU per haver votat favorablement al transvasament de l’Ebre (amb les reserves oportunes). I ara, què? Sr. Manolo Tomàs, President de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, ja t’has desenganyat? Valoraràs més la sinceritat i equivocació de la CiU de fa uns anys amb l’Ebre o la hipocresia dels ecopijos d’ICV-EUiA (i altres lletres de l’abecedari), dels socialistes que cuiden els llops i dels esquerrans gens republicans de Carod? Encara recordo com anaven tots darrere la pancarta (també el Sr. exalcalde de la ciutat de Tortosa, Joan Sabaté -qui, per por de perdre més vots, ataca el Sr. Bel i CiU titllant-los d’oportunistes-. Quin cinisme! Per tot plegat, us poso a tots l’etiqueta de persones que actuen amb:

ahir, Mònica Tèrribas, presentadora del programa de notícies La nit al dia (de vegades d’autor de vegades no), va entrevistar el President del Banc Central Europeu, el Sr. Jean-Claude Trichet.
Tots dos van analitzar la situació econòmica mundial i l’espanyola (catalana, no, perquè ahir Catalunya no va existir per a la Sra. Terribas -és com si l’humor només pogués ser local-). Es va parlar sobretot de macroeconomia, de grans xifres: que si la Xina, que si els Estats Units, que si importacions i exportacions a gran escala…
També es va agranar cap a “casa” i es va fer referència al Sr. Solbes, vicepresident segon del Govern espanyol i Ministre d’Economia i Hisenda. Terribas buscava que Trichet es posicionés a favor o en contra de la política econòmica del ministre socialista. Però no ho va aconseguir. I és que Trichet és vell i diable. Però com a diable, també s’ha equivocat. Hagués pogut ajudar bastant als qui creuen que els empresaris d’alta alcúrnia solucionaran algun dia i per sempre els problemes econòmics de les persones.
Em preocupa haver de demanar una hipoteca algun dia per poder comprar pa, llet o carn. Vas a la botiga i t’acrivillen amb els preus. No hi ha res que valgui menys de 100 pessetes. I si hi ha alguna cosa, aquesta no et farà seguir viu com la llet, el pa o la carn. Sento ser tan negatiu però és que no crec en absolut en la bona voluntat d’alguns sectors socials. I és que un corb només és sant si ja té un ull al seu bec. Mentre l’avarícia i la despreocupació dels magnats i dels seus subordinats siguin les que són, les persones de classe social mitjana i baixa continuarem preocupant-nos pel mateix i cada cop amb més angoixa. Amén.
Bon dia companys,
sense pretensions de ser reaccionari, i més quan intento escriure no sense prèvia reflexió, criticaré ara els comentaris del Sr. Ministre de Treball, Jesús Caldera.
Aquest senyor, com a resposta al pacífic acte al Palau de Congressos a favor de la vida i de la família tradicional per lògica humana, ha atacat la celebració cristiana de forma subjectiva en dir més o menys el següent: així com nosaltres no redactem el catecisme catòlic, els cristians tampoc han de fer les lleis de l’Estat. Bé, sota la pretesa aparença de “respecta i seràs respectat” se’ns pretén encolomar la filosofia següent: l’Estat, lliure de tota reivindicació moral i ètica a l’hora d’elaborar les diferents lleis.
Joan Pau II ja va afirmar que una llei no es pot considerar plenament jurídica fins que no té qualitat de moral. Com es pot pretendre fer una llei d’esquenes a la voluntat d’un gran poble sobre el qual el Govern pretén governar? Demagògia rere demagògia. Com pot tenir la barra el Govern espanyol de legislar a favor d’una minoria, com el cas de les unions civils homosexuals i lèsbiques, i a sobre sense consens ni debat previs, i en canvi es nega a (no) legislar a favor del dret de les persones a matar persones innocents? Ara seré volgudament populista: com pot retirar el Govern socialista i democràtic les tropes de l’Iraq i per un altre costat formar un exèrcit de persones sense moral? Sr. Caldera, reflexioni bé, que si l’haguessin avortat ara no estaria dient improperis. Avorti la seva falta d’intel·ligència i lliuri’ns de la seva estupidesa.
Anem a l’altre costat de la coordinació copulativa. Els irreflexius dels Maulets van intentar rebentar l’acte amb el seu pancartisme de pa sucat amb oli (i sense tomàquet). Qui són ells per fer gala d’una irresponsabilitat flagrant? Com es pot demanar “respecte” si són els primers de no respectar els qui estan fent un acte pacífic i sense anar en contra de ningú? D’altra banda, i en referència als contramanifestants del carrer, només dir que no pot parlar de radioactivitat moral tota aquella persona que es passa la responsabilitat individual i social per les capes baixes del cos humà.
Els relativistes-fonamentalistes-comunistes-ateus diuen bé quan afirmen que en aquesta societat tothom hi té cabuda. Però s’equivoquen quan neguen a la major part de la societat, l’oportunitat de dir la seva i d’intentar “influir” sobre la moral del Govern, tal com fan ells. Qui ha de fer les lleis? Només els qui pensen d’una manera? Qui pot formar un govern estatal? Només persones no catòliques (com Caldera), o persones catòliques com diu que és Pepe Blanco (també del PSOE)? No estaran els radioactius i els comunistes criticant les veus cristianes i els acords amb la Santa Seu per intentar construir ells un altre estat confessional, en aquest cas, de relativisme i laxitud moral, de fes el que vulgues però segons el que nosaltres diem? Què canvia doncs? No canviem el dogma cristià pel dogma relativista i comunista? Qui té realment ganes d’influir sobre la societat? No hauríem de canviar la pregunta? Així com una mare pretén fer-nos anar pel bon camí…
Pau i humanisme.

Hola internautes,
si ara em llegiu és perquè esteu vius, és a dir, perquè no us han avortat. Aprofitant, per tant, que no us han trinxat o salinitzat, podríem llegir tots plegats els següents textos (en castellà, llengua del text -si voleu que faci la traducció només m’ho heu de dir-) sobre el respecte a la vida de les persones. A veure si endevineu qui n’és l’autor. Aprofito l’ocasió (estic molt aprofitador avui) per dir-vos que diumenge 27 hi ha un acte al Palau de Congressos de Barcelona a favor del dret de les persones a gaudir de tot allò que una persona que vol avortar ja ha pogut viure: somriures, alegries, dinars familiars, amor, educació… Demano excuses a qui hagi pogut ferir la sensibilitat per la foto del final d’aquest article de bloc. Però bé, és el que hi ha. Si amb paraules no n’hi ha prou per defensar la vida, defensem-la amb l’ús de la imatge (avui que està tan de moda). Jo em posiciono a favor de la primera consigna: SÍ A LA VIDA. NO A L’AVORTAMENT. Qui fa seva la frase “viu i deixa viure” (en pro del relativisme i de la laxitud moral) hauria de fer seva també la frase “viu i no matis”. Contradicció, oi?
Nunca se puede legitimar la muerte de un inocente
Quien negara la defensa a la persona humana más inocente y débil, a la persona humana ya concebida, aunque todavía no nacida, cometería una gravísima violación del orden moral. Nunca se puede legitimar la muerte de un inocente. Se minaría el fundamento mismo de la sociedad.
¿Qué sentido tendría hablar de la dignidad del hombre, de sus derechos fundamentales, si no se protege a un inocente o se llega incluso a facilitar los medios o servicios, privados o públicos, para destruir vidas humanas indefensas?
Un delito abominable
Entre todos los delitos que el hombre puede cometer contra la vida, el aborto provocado presenta características que lo hacen particularmente grave e ignominioso [...]. Hoy, sin embargo, la percepción de su gravedad se ha ido debilitando progresivamente en la conciencia de muchos. La aceptación del aborto en la mentalidad, en las costumbres y en la misma ley es señal evidente de una peligrosísima crisis del sentido moral, que es cada vez más incapaz de distinguir entre el bien y el mal, incluso cuando está en juego el derecho fundamental a la vida. Ante una situación tan grave, se requiere más que nunca el valor de mirar de frente a la verdad y de llamar a las cosas por su nombre, sin ceder a compromisos de conveniencia o a la tentación del autoengaño [...]. Precisamente en el caso del aborto se percibe la difusión de una terminología ambigua, como la de “interrupción del embarazo”, que tiende a ocultar su verdadera naturaleza y a atenuar su gravedad en la opinión pública. Quizás este mismo fenómeno lingüístico sea síntoma de un malestar de las conciencias. Pero ninguna palabra puede cambiar la realidad de las cosas: el aborto provocado es la eliminación deliberada y directa, como quiera que se realice, de un ser humano en la fase inicial de su existencia, que va de la concepción al nacimiento.
La gravedad moral del aborto provocado se manifiesta en toda su verdad si se reconoce que se trata de un homicidio y, en particular, si se consideran las circunstancias específicas que lo cualifican. Quien se elimina es un ser humano que comienza a vivir, es decir, lo más inocente en absoluto que se pueda imaginar.
Es cierto que en muchas ocasiones la opción del aborto tiene para la madre un carácter dramático y doloroso, en cuanto que la decisión de deshacerse del fruto de la concepción no se toma por razones puramente egoístas o de conveniencia, sino porque se quisieran preservar algunos bienes importantes, como la propia salud o un nivel de vida digno para los demás miembros de la familia. A veces se temen para el que ha de nacer tales condiciones de existencia que para él lo mejor sería no nacer. Sin embargo, estas y otras razones semejantes, aun siendo graves y dramáticas, jamás pueden justificar la eliminación deliberada de un ser humano inocente.
Una “estructura de pecado” contra la vida humana aún no nacida
El aborto va más allá de la responsabilidad de las personas concretas y del daño que se les provoca, asumiendo una dimensión fuertemente social: es una herida gravísima causada a la sociedad y a su cultura por quienes deberían ser su constructores y defensores. [...] Estamos ante lo que se puede definir como una “estructura de pecado” contra la vida humana aún no nacida.
El ser humano debe ser respetado y tratado como persona desde el instante de su concepción
Algunos intentan justificar el aborto sosteniendo que el fruto de la concepción, al menos hasta un cierto número de días, no puede ser todavía considerado una vida humana personal. En realidad, desde el momento en que el óvulo es fecundado, se inaugura una nueva vida que no es la del padre ni la de la madre, sino la de un nuevo ser humano que se desarrolla por sí mismo. Jamás llegará a ser humano si no lo ha sido desde entonces. A esta evidencia de siempre, la genética moderna otorga una preciosa confirmación. Muestra que desde el primer instante se encuentra fijado el programa de lo que será ese ser viviente: una persona, un individuo con sus características ya bien determinadas. Con la fecundación inicia la aventura de una vida humana, cuyas principales capacidades requieren un tiempo para desarrollarse y poder actuar.
Por lo demás, está en juego algo tan importante que, desde el punto de vista de la obligación moral, bastaría la sola probabilidad de encontrarse ante una persona para justificar la más rotunda prohibición de cualquier intervención destinada a eliminar un embrión humano. [...] Desde el primer momento de su existencia, se ha de garantizar el respeto incondicional que moralmente se le debe al ser humano en su totalidad y unidad corporal y espiritual. El ser humano debe ser respetado y tratado como persona desde el instante de su concepción y, por eso, a partir de ese mismo momento se le deben reconocer los derechos de la persona, principalmente el derecho inviolable de todo ser humano inocente a la vida.
El diagnóstico prenatal es moralmente ilícito si se emplea para el aborto selectivo
Una atención especial merece la valoración moral de las técnicas de diagnóstico prenatal, que permiten identificar precozmente eventuales anomalías del niño por nacer. En efecto, por la complejidad de estas técnicas, esta valoración debe hacerse muy cuidadosa y articuladamente. Estas técnicas son moralmente lícitas cuando están exentas de riesgos desproporcionados para el niño o la madre, y están orientadas a posibilitar una terapia precoz o también para favorecer una serena y consciente aceptación del niño por nacer. Pero dado que las posibilidades de curación antes del nacimiento son hoy todavía escasas, sucede no pocas veces que estas técnicas se ponen al servicio de una mentalidad eugenésica, que acepta el aborto selectivo para impedir el nacimiento de niños afectados por varios tipos de anomalías. Semejante mentalidad es ignominiosa y totalmente reprobable, porque pretende medir el valor de una vida humana siguiendo sólo parámetros de normalidad y de bienestar físicos, abriendo así el camino a la legitimación incluso del infanticidio y de la eutanasia.
Las leyes que autorizan el aborto carecen de auténtica validez jurídica
Las leyes que autorizan y favorecen el aborto y la eutanasia se oponen radicalmente no sólo al bien del individuo, sino también al bien común y, por consiguiente, están privadas totalmente de auténtica validez jurídica. En efecto, la negación del derecho a la vida, precisamente porque llega a eliminar la persona en cuyo servicio tiene la sociedad su razón de existir, es lo que se contrapone más directa e irreparablemente a la posibilidad de realizar el bien común. De esto sigue que, cuando una ley legitima el aborto o la eutanasia deja de ser, por ello mismo, una verdadera ley civil moralmente vinculante. Así pues, el aborto y la eutanasia son crímenes que ninguna ley humana puede pretender legitimar. Leyes de este tipo no sólo no crean ninguna obligación de conciencia, sino que, por el contrario, establecen una grave y precisa obligación de oponerse a ellas mediante la objeción de conciencia.

Hola demonautes,
qui de nosaltres no ha sentit a parlar avui dia de la democràcia? Qui de nosaltres no ha pronunciat aquesta paraula? Qui de nosaltres, els habitants del món occidental i civilitzat, no viu en el si d’una democràcia?
Jo visc a Catalunya, un país, una nació cultural, enclavat en el si d’un Estat que es diu Espanya (Hispania - Terra de conills, etimològicament parlant). Un Estat que practica, segons diuen, la democràcia. Però, quan va descobrir aquest Estat això que els inventors de la democràcia (la Grècia clàssica) anomenen “el poder del poble”? La resposta és la següent: quan va morir Franco (per cert, aquest personatge va morir amargat per l’afèrrima condemna del Sant Pare Pau VI). Per tant, fa uns trenta anys. Però, realment és democràtic un Estat que practica la repressió nacional i cultural de forma més o menys dissimulada (un nacionalista espanyol -que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà- va dir “con efecto sin que se note el cuidado”)? Proves d’això que he dit? L’article 8 de la Constitució, la intromissió en matèria lingüística en aquelles zones que parlen altres llengües -les pròpies- a banda de l’oficial estatal, l’atac sistemàtic a tota aspiració nacionalista no espanyola -negació de referèndums perquè els pobles no espanyols d’Espanya puguin opinar i decidir-, etc.
Dit el que he dit, estem parlant de democràcia? O potser hauríem d’afegir el qualificatiu d’”autoritària”? “Democràcia autoritària”. No és aquest sintagma una contradicció o la representació d’una essència en origen que es perd en meta? La democràcia és un joc amb unes regles fetes per tothom i per a tothom. No pot ser que uns ciutadans obliguin a d’altres ciutadans a acceptar les regles d’un joc no fetes per tots els jugadors que volen participar en la partida. Recordem, per exemple, el que passa amb el poble basc.
El poble basc no té cap problema més enllà del de viure sotmès a la política centralista d’un Estat que es declara plurinacional i pluricultural (el centralisme, com sabeu, sempre ha significat la subjugació d’un poble a un altre). El poble basc, en un gran nombre de persones, vol la independència (amb armes o sense -la majoria- però la vol). Vol opinar i vol decidir, com així van voler opinar i decidir els polonesos subordinats al comunisme, que van veure com personatges com Lek Valesa i els treballadors, empesos pel desig de llibertat de Joan Pau II -polonès també-, van aconseguir a poc a poc més llibertats i drets per al seu poble (com la creació dels sindicats lliures -fet que suposava la fi del monopoli comunista quant a polítiques laborals-). Qui és el poble espanyol (societat política) per negar al poble basc (societat de cultura nacional) l’opinió i la decisió de ser lliures? Imaginem-nos un matrimoni avesat al fracàs: un dels dos membres pateix l’altre a causa de la seva negativa a voler-se separar de qui vol ser lliure. Espanya sempre amolla la retòrica de “junts vivim i junts hem de decidir”. Però Espanya s’oblida d’una retòrica encara més important: “hem de poder decidir viure junts”.
Ja veieu, navegants -democràtics o no-, que tothom sent a parlar de democràcia, se senten campanes però no se sap on repiquen. Hem de saber on sonen per saber distingir el significat del seu so. Perquè tot acte té sentit en un context, perquè res s’explica per si sol. Jo he parlat una mica de la democràcia que a mi m’envolta. Però de ben segur que persones d’altres països poden aportar comentaris que reflecteixin certes penúries democràtiques. Però per què la democràcia és negativa? En si mateixa no (tot i que resulta imperfecta d’entrada). El que passa és que avui dia, al compàs de la pèrdua de valors d’una societat, la democràcia en mans de responsables polítics sense quòrum esdevé el que esdevé: en el cas espanyol, autoritària. En d’altres casos… bé, cada Estat se sap les seves penes.
Fins aviat.